Avanzamos, que no es poco

Una vegada ho vaig comentar al bloc: penso que el meu equip és com un valor bursàtil: tenim pics i daltabaixos de forma, però intentem mantenir una línia constant en increment, gairebé inapreciable, en positiu.

Tenim un mètode, una forma de jugar a la que som fidels. Tenim jugadors -important- que poden desenvolupar diverses posicions si cal, tenim un lideratge que de millor o pitjor manera funciona. Tenim una molt bona defensa que encara es podria ajustar una mica més -ho dic principalment per mi, que diumenge vaig estar molt errat, l'equip no és excusa-. Llavors, si tenim, continuïtat, que pot faltar per a qué anem a més encara i ens disparem com a valor?

Com tots, per aquella ingenuïtat adolescent, potser volem picar alt ben ràpid i no assaborir el moment. Potser cal fer més grup i desenvolupar un bloc molt més sòlid, potenciant les virtuts i explotant-les en pro del benefici del grup. Potser cal més comunicació, més escoltar i dialogar. I sobretot: quedar-nos amb l'inconformisme que hem desenvolupat i valorar realment els èxits col·lectius.

PD: ahir vam tenir partidet contra els Wyverns. Empat -sense snitch- a cinquanta. Regust agredolç com a tota aquesta entrada. I el millor, fantasy a banda, el fet que els nous s'estrenin. I menció especial a alguns IronGuys que tenim. No defallirem.

Comencem 2.0

Podem dir que vaig dir prou internament i vaig aturar-me. Sabia que no calia matxacar-me més del que necessitava i si agafar aire i aturar-me un segon i gaudir dels altres petits plaers de la vida: un assaig o una diada de castells amb la Jove, unes braves al caure el sol, un mojito mentre que veig un concert. Uns petits plaers que ja sigui pel fred o per l'egocentrisme de centrar-me com a jugador els apartava.

Era necessari desaparèixer de certa manera? potser si. Em fa mal no ser útil quan no puc realitzar una activitat i m'aïllo involuntàriament, em tanco. Són coses que a mesura que un es fa gran tendeix a corregir si no vol caure en el vici de l'anonimat i el silenci. Era necessari per salut, pel peu. Per deixar de banda certs dolors i fantasmes i agafar confiança. Per recuperar unes ganes que ja creia una mica perdudes en fons dels records.

Jo ho reconec: a vegades sóc una persona complicada de tractar i tinc molt de caràcter. Puc xocar molt i tenir punts de vista diferents en mil i una coses, però he après a superar totes aquestes coses i resumir i gaudir de les coincidències: el quidditch i el meu equip per expansió estan per sobre de pensaments i personalismes. A vegades al camp peco d'intermitent: tant pot ser que em menjo al rival com estic rodolant per la gespa pels placatges i estirades rivals. La regularitat ha de ser una de les coses en les quals he de millorar aquesta temporada. També reconec que el fet d'acaparar-ho tot la  va fer-me patir una ansietat molt forta de voler-ho tot i ja.

Per això, enguany m'ho prenc amb calma i amb constància. Sé que l'any passat no vaig estar a l'altura en diferents parts de la temporada (la Violette) i enguany no he començat amb bon peu (ni als European Games ni a la TranspiriQuove). El meu objectiu ha de ser gaudir del quidditch com abans d'anar a Madrid, no autoimposar-me fites i millorar coses com la resistència o la força que de moment crec que van bé encaminades. Amb paciència i sense objectius agosarats i ajudant en tot el que pugui a l'equip. Si tot això funciona sé que les recompenses indirectes o naturals vindran soles. El fruit de tot plegat és el treball.

Un buen día

Aquesta vegada no és com a la cançó que toquen Los Planetas, no. Ahir va ser un gran dia: somriures, beguda, abraçades: un dia farcit de carinyo. De repetir fins a la sacietat paraules que les carrego del significat que em dóna a mi la gana. Paraules... que fan tocar terre i em fan veure que la batalla contra fantasmes i pots ja està servida i la vull guanyar. De salseo, de conyes, de ser bèsties...

Ahir vam fer la primera entrega de Prohibido Prohibir. Potser massa llarg, però molt il·lusionant -és el que té sortir-se de la realitat-. Al final, a quarts de tres quan vam acabar la sensació era d'haver fet una ben grossa. Gràcies Kamon, Cris, Rocket i David... i a tots els que vau estar allà i la vostra participació. De veritat, moltes gràcies. Ens vau fer ahir molt feliços.

Nits com la d'ahir molen. I tardes com la d'ahir igual. I matins amb bones notícies igual: fa ja dies que ningú pot treure'm el somriure i les meves mans -restanyides de nou- s'encarreguen de polir cada nit somnis, paraules i fets.

Ja veuràs.

Amb cura, Püm. Malgrat ser de diamant, tu també ets com una persona més.

(Amb una diferència: sóc imparable)

(-24!) Ai Sarteano... quines ganes que et tinc!

El temps vola i ja estem allà gairebé: en poc més de vint-i-quatre dies hi serem jugant a la Toscana (alguns se la imaginen com els paratges idíl·lics dels anuncis de Buitoni) a l'avern d'Itàlia. Passarem del caloret català i la seva briseta a lo més semblant d'un forn de pa a Mordor. Sarteano és encantadora fins que ens caigui a sobre un bat de sol mentre que correm pel camp.

Porto unes setmanes ben entretingut: el crowfunding de la selecció ja està fet (no sigueu guarrus, doneu encara que sigui un euro!) i altres coses dels Grims que no avançàven avui les he diexat ben encarrilades -gràcies nois-. No sé si és el fet de ser més lliure ara, de tenir més temps o de centrar la realitat en una cosa que no faci mal, però avui ha sortit tot rodó.

Amb el peu... la cosa m'està rallant molt darrerament. Des de dijous em fa una mica de mal -potser es de no moure'm quasi rés- i torno a fer descans. Utilitzo una crossa i vigilo molt de no fer moviments en brusc. Tinc al cap fixats els dies nou i deu de juliol, quan tinc -espero- la darrera placa i la cita amb el traumatòleg. Vull ser optimista... vull pensar que la situació em cansa molt i que estic alerta per qualsevol cosa que li pugui succeir al peu.

Amb tot, aquesta setmana he tornat a escriure i a llegir. A banda de ser una mica freak del quidditch... soc també freak de la literatura: m'estic llegint on line una antologia de poesia portuguesa. I a banda també escric alguna cosa... a poc a poc. Tot sigui per mantenir la ment ben ocupada.

I amb tot, si ajuntem algunes coses d'aquesta entrada: calor, Sarteano -ingredient principal- fer coses amb bon humor i el fet de llegir i escriure m'ha sortit el paratge Buitoni que abans deia que alguns s'imaginen. No és que sigui perfecte aquest moment, que no ho és, us ho asseguro, però és el que em toca viure. I no penso rebutjar-ho ni amb mala cara ni amb males paraules. Toca gaudir-ho.

Els catalans no som d'eixe món

Després de donar-ho tot mastegat, de posar facilitats possibles... al final sempre queden els de sempre. No us enganyeu: no es tema de calers, sinó de predisposició de jugar i acomodar-te al que donen a sacrificar-te una mica per a gaudir després. I molt em sembla que aquí al quidditch Mesetari encara no s'entén que tot això comporta.

Alguns es deuen creure superestrelles del joc; endavant. Endavant si volen creure la seva mentida. Endavant si creieu que a la Meseta podeu progressar. No us enganyeu: per a aprendre cal rascar-se les butxaques una mica i sortir fora (França, Anglaterra) i aprendre. No aprendreu en amistosos regionals, però sí en partits seriosos contra paios que tenen el cul pelat de jugar contra equips d'arreu d'Europa. A banda, cal una cosa més important: interès. Mentre que no hi hagi un mínim d'interès, tot això continuarà bloquejat i amb uns aires de grandesa que no porten a enlloc.

Visc en un estat que a banda que oprimeix als que diem les coses clares i pensem diferent, les seves gents -en el que respecta al quidditch- es deuen creure els putos amos i éssers superiors als atres, autosuficients: que no els cal ni equips, ni tornejos per a avançar. Un país egoista, barroer i que va buscant xafar la mà del que li dóna de menjar i no pensa en donar les gràcies mai. 

Vaig a llegir a Ruy Belo i el seu Pais possível. El que pot ser, el que mai serà a aquest pas. I el que podrà ser sempre restarà en condicional.

Pesen els records

Aquest agost farà quatre anys que visc de manera definitiva a Tarragona. Canviar d'aires d'aquella manera tan brusca va fer que perdés amistats i conservés unes quantes. Com tot, hi ha gent que marxa i altre que es queda. He substituït la Mahou per l'Estrella, les nits de concert per dies de quidditch i de castells -de moment, en menor mesura-. En ambdós casos, tal per arribar com per marxar molts m'han fallat; la culpa no la tenen ells... segurament jo els hagi fallat també. No ho sé. L'handbol ha quedat aparcat a alguna vesprada d'Esport 3 veient el Granollers. La boira és insubstituïble: en quatre anys casi a Tarragona han sigut comptats els dies on ha aparegut. Les grenyes?, aparcades també.

Ves per on que tinc la finestra oberta i tinc el mateix fresc que feia aquella nit d'agost on, a les poques hores després agafava un vol cap a Tarragona des de Sevilla. No per haver-hi begut, però tinc records borrosos d'aquella nit. Recordo que vam anar al Jueves -en temps, un dels millors antros per sentir música- amb tots els amics que hi quedàvem allà. Faltava gent: Pi -estava als EEUU- Gómez, Tapicero, Jennyta... bé, noms que us sonen a xino. Recordo que van caure algunes birres. I una maceta de Bacardi amb cola. Després al parque de San Francisco, sota de casa meva. Acomiadant-me d'un en un de tots... el darrer Rodri. Recordo també que ens vam allargar parlant una bona estona. Em va acompanyar a la cantonada de la porta de casa. I el buit, el silenci, la frescor de la nit van entrar a la meva casa, buida i farcida alhora de capses de paper.

...buit silenci i frescor han entrat avui a casa meva. He vist un entreno potent del meu equip. Somriures, cops, ganes, intensitat. Feia mesos que no sortia tan satisfet -malgrat no poder entrenar- i feliç de veure a l'equip tan endollat. Ja a casa, fent el sopar m'han aparegut els records de la foto de dalt del tot. No entenc. Penso i no comparo, gaudeixo de noms, records i anècdotes, no hi ha comiats i no n'espero que hi hagi gaires.

Potser és la por de perdre el moment i que s'esfumi, com va passar allà baix on les persones -no sé per què- es van esborrar a poc a poc. Tot va tant be, pero és tan fràgil que no queda més remei que preguntar-se si tot es caduc. I la fragilitat, pensar en algo sempre porta a recordar fugaçment alguns records que malgrat ser bonics, han caigut a poc a poc a un pou: s'han trencat al caure al fons i quan baixes a buscar-los no pots unir-los. 

La tristor no entén de vergonyes. Ni de llàgrimes. Només de somriures per a tirar endavant. O de promeses de ja et trucaré més aviat. I de records; la tristor entén d'abraçades i records. Com la darrera que em va fer Rodri o Fátima gairebé a la porta de casa. O la d'Ana al poble aquell Nadal. No sé xecs...

A vegades penso que més important que donar abraçades, és rebre-les. Quan pots. 

Sistema suís, turmell...

Acavo de veure la guia que estan realitzant els Barcelona Eagles per al Moustaches. Idea collonuda i que serà digna de còpia per algun torneig -m'ho ensumo, no vull assenyalar quin-. A banda de donar molta informació ja mastegada m'he trobat amb una agradable sorpresa, el seu format. Aquesta temporada n'he jugat dos tornejos amb el sistema de grups -La Violette y la Copa Catalana- i ara, al setembre tocarà jugar amb el sistema suís.

Per a qui no ho sàpiga el sistema suís es un sistema de competició que s'utilitza en modalitats com els escacs o jocs de taula (Magic) en el que s'intenta enforntar als participants segons la seva respectiva actuació, a partir d'enfrontar a cada competidor amb un oponent de la seva mateixa puntuació o similar a cada ronda. Fiquem-nos en situació: el primer dia -dissabte- hi haurà dos bombos amb vuit equips a cada. Dintre d'aquells sortiran els primers emparellaments. A partir dels resultats d'aquests partits els nous partits sorgiran segons el seu rànquing de victòries/derrotes de cada equip del grup fins que cada equip jugui quatre equips. Amb les quatre rondes de partits finalitzades, els millors quatre de cada grup estaran classificats per a les eliminatòries pel torneig, mentre que els altres equips jugaran una lligueta per a veure qui queda com a campió de perdedors, aquesta vegada en ambdós casos amb el sistema de brackets tradicional (quarts de final, semifinals, final + les opcions que vulgui ficar l'organització).

El format suís té un avantatge molt clar: fomenta la combativitat i la igualtat entre els participants en tot moment, ja que t'assegures al final jugar amb equips del teu nivell. Es un mètode just i que premia la regularitat i no entra en joc la possibilitat de cops de sort i l'especulació que pot haver-hi als grups classificatoris. Si no vaig errat, als EUA és el sistema de joc que fan servir alhora de disputar la World Cup. Al cap i a la fi, si vols guanyar has de jugar contra els millors sí o sí, sense esperar a les eliminatòries: normalment, a un torneig de grups, quan un equip té la classificació per a la següent ronda assegurada, es deixa anar una mica (nota vàlida per a tots els esports.)

PD: el peu ja rutlla. Avui ja puc caminar amb l'ajuda de les crosses. D'aquí a tres setmanes toca tornar un altre cop a fer una placa i cap al traumatòleg. L'alta definitiva ja està més a prop...

Cinc coses que potser no sabies del quidditch (I)

Avís: si el que vols jugar al quidditch amb els teus amics, passar l'estona sense gens d'interès més que el de gaudir d'una bona estona amb ells no cal que llegeixis aquest text. Si vols anar més enllà del que he escrit abans; vols viatjar, conèixer a gent nova i aprendre cultures i formes de veure aquest esport, potser pots tomar nota d'aquestes línies. Te'n seran utils.

1) Voluntat -> si vols fer un pas més en el que és el quidditch en sí, cal que et preparis per a posar-te en forma -si no ho estàs ja- i en aprendre a gestionar bé el teu temps d'oci: el quidditch enganxa com ben bé saps i a vegades et tocarà fer sacrificis amb amics, parella, família... fins i tot treball per a poder anar a fora a jugar. Amb coherència i ordre tot surt.

2) Gratis?, poques coses -> com a qualsevol hobby o pràctica esportiva, el quidditch suposa una despesa en material perenne (bambes de tacs, pantalons, guants...), caducs (material pels aros, samarretes, recorda que al final dels tornejos es costum d'alguns canviar-se-les), viatges, quotes d'equip...

3) Viatjar. Important -> no em sap greu dir-ho: excepte alguna excepció -BMT i espero que TranspiriQuove- a la península no hi ha cap torneig on poder competir i progressar. Cal mirar a fora i planejar viatges, pagar quotes pel torneig, calcular les peles que porta cadascú pel que sigui... una despesa considerable i que s'ha de planejar amb molta antelació. Un exemple, quan vam anar a Tolosa (França) a finals de gener vam haver de pagar transport en tren (Tarragona - Barcelona), bus (Barcelona - Tolosa), pagar-nos els àpats del primer dia (dinar i sopar de divendres) i pagar el fee, allotjament i despeses del torneig. Per sort els organitzadors intenten donar les màximes facilitats per a tothom... i ojo a una cosa: les coses a fora no és que siguin cares, sinó que estan a preus europeus, que és diferent. També, cal dir que al setembre vam conèixer el torneig, a l'octubre ja sabíem les opcions d'allotjament i al desembre tothom ho tenia pagat.

4) Anglès i reglament -> si tens el problema de l'anglès -et compadeixo- posa't les piles. I dona una ullada al reglament, ja que s'és molt rigorós en l'arbitratge. Si ets un forofo de la vida i un marrullero, segurament aquest no sigui el teu esport. Cal diferenciar entre animar, jugar i fer el capullo en un partit.

5) Saber fer les coses -> facilita la vida als altres. Si hi ha qualsevol novetat comunica-la a qui sigui: organitzadors d'un torneig, jugadors del teu equip, àrbitres. La diferència entre quedar bé i ajudar o ser un deixat i semblar un gilipolles és molt fina. 

Continuarà

I si parlem del Moustaches?

M'ho han comentat des de'l primer entrenament i representat en un esquema així queda:  l'inici del projecte va ser l'ExpOtaku de Tarragona, la confirmació al Moustaches i la consolidació a La Violette. Aquest cicle del primer any de vida dels Grims pot acabar en festa grossa al setembre al Barcelona Moustaches Time II!: The Moustache Strikes Back!

La setmana pasada ja es va anunciar la participació al torneig. De moment quinze equips -donant per suposat que hi haurà un de merc- participaràn al torneig. Tornaràn els vigents campions, els Quercs, així com els Paris Titans  -vigents campions d'Europa- i no els desapareguts Phénix. Nous equips com ODTU Hippogriffs (Turquia) o els Vienna Vanguards (Austria) se sumen als participants juntament amb una carretada d'equips mercs belgues, noruecs, francesos, anglesos...

També caldrà veure com arriben a la cita Imperius de Saragossa i Euskadi Team, on tindran que posar en pràctica la millora dels entrenaments d'aquests darrers mesos...

Per a molts, el BMT II serà el punt i final a un estiu ple de quidditch: València, Sarteano, Tarragona i Barcelona són algunes de les cites que tinc marcades al calendari i que més o menys, il·lusió em fa anar a elles. Fer un bon paper i donar una bona imatge en totes les cites ha de ser un objectiu mínim per a l'equip. D'altres, amb el temps ja en parlarem...

EQUIPS: Barcelona Eagles (Catalunya), Euskadi Quidditch (Espanya), Bad Sexy Glitters (França), Toulouse Quidditch (França), Dercs, Norwegian Ridgebacks (Noruega), Titans Paris Quidditch (França), Average Joe's (Anglaterra), The Mighty & Amazing Quercs (Anglaterra), Nightmare Grims - Quidditch Camp de Tarragona (Catalunya), ODTU Hippogriffs (Turquia), Pink Fluffy Unicorns (Bèlgica), Vienna Vanguards (Àustria), Imperius Zaragoza (Espanya)

Més voluntat que una altra cosa

En quatre setmanes s'organitzarà la primera Copa d'Espanya -no oficial- en la que assistiran tres equips (Madrid Wolves, Bizkaia Boggarts i Ratpenats Noctem). Després del fiasco i les emprenyades del cuiditx celtibèric per la no realització del torneig a Galícia, espero que València sigui una bona pedra de toc de cara als compromisos que succeiran durant l'estiu.

Els companys de Ratpenats han sigut molt valents en voler tirar endavant el projecte malgrat la inestabilitat que hi ha hagut en aquests mesos. Se'ls ha d'agraèixer la voluntat de treballar malgrat tenir de cara alguns impediments. Com sempre dic, és un equip que si canalitza les ganes de fer coses en una realització àgil i sobretot ben feta, arribarà lluny. Malgrat que hi han coses que em patinen molt i per desgràcia em fan dubtar de cara a pensar si puc o no anar a València a jugar.

Hi va existir la possibilitat de participar un equip merc català. Hauria sigut una gran oportunitat per a poder calibrar amb foc real el nivell i la compenetració de la selecció de cara als European Games. Al final, l'organització va triar que tots els jugadors catalans havíem d'anar amb un dels tres equips participants. Em sembla per una banda lògic, però per una altra és desvirtualitzar una mica la competició. Un equip més no només aportaria nivell al torneig, sinó que també facilitaria el desenvolupament del mateix. A banda existeixen altres temes com aplicació del reglament (àrbitres), jugadors que faci de snitch, allotjament, assistència mèdica, logística... que no han quedat de moment gaire clars. I personalment, sumant al preu que s'ha de pagar per anar i jugar quatre hores i mitja - cinc hores, no em compensa.

De veritat: agraeixo i valoro l'esforç... però crec que sempre es pot aportar alguna cosa més. Segurament el torneig sigui un encert total, amb els seus errors -típic- i coses bones. Cal esperar a veure com va... i desitjar la major de les sorts als Bizkaia Boggarts, esperant que facin un molt bon paper al torneig.

Dies grisos

No us ha d'enganyar pas la foto. No són bons dies els d'aquesta setmana i cada matí sembla que hi ha una punteta que es clava a l'amanèixer. Penses que queda molt per jugar, molt per viure. Que som joves i segurament avui i en una temporada el quidditch per alguns serà secundari, que el que necessitem es l'escalfor de la gent que tenim a prop i no el fred de les parets de cal ni la intensa olor dels hospitals i ambulatoris. Que no necessitem embenatges ni injeccions. Ni sèrums ni hòsties joder.

Com em fot escriure de la gent quan estem en un moment delicat, em fa molt de mal i darrerament no estic per escriure romanços. Prefereixo recordar com a Tolosa, Lau i jo ens les vam veure magres per a comunicar-nos amb ell en arribar. Com s'interessava per nosaltres enmig del torneig i com em parlava del seu equip just abans de jugar contra ells (ell, anava amb els Casssoulets). O a Madrid quan tocava compartir equip i rèiem.

I penso en això i joder, on els mesos ens han portat; valores que al dia a dia li falten bons moments i que a vegades no basta amb recordar-los..

No m'agrada

"no quiero perder con mis dudas mucho tiempo
ni hechar a correr para después no llegar"

No. No m'agrada: ni per baixa mèdica no poder anar a treballar. Ni tampoc en el que respecta al quidditch guardar repós fins que tingui el turmell en condicions de poder caminar. No m'agrada portar les crosses: és acceptar que un es una mica invàlid i veu una condescendència forçada en el món exterior -soc un ferm defensor de l'autonomia individual-.

No m'agrada l'embenatge que porto des de diumenge ni els dolors al turmell. Tampoc el fet de tenir-ho unflat. No m'agrada tampoc no saber quan podré tornar a entrenar. No m'agrada l'heparina ni vigilar quan m'he de tomar un ibuprofé. No m'agrada estar descol·locat com estic ara. 

En dos mesos es la segona vegada que m'agafo la baixa i aquesta vull pensar que serà una mica per llarg. No m'agrada no saber quan podré ajudar a l'equip. Estem a dos mesos de Sarteano -justos- i desconec com arribaré de forma pel punyeter peu.

No m'agrada semblar un moble.

Esperpent ibèric

Les coses ja deia jo que anàvem molt bé. Fins que les rebenten els quatre amargats de sempre. Una minoria escisionada i dividida que sap jugar molt bé les seves cartes: fer les coses en silenci -com els bribons- i també amb mentides. Entès el seu modus operandi, que no ha fet més que motivar que Espanya -no Catalunya, atenció- tingui el seu propi NGB legalment establert en dos dies només puc dir que l'actitud barroera i mesquina d'aquells provinents de Corunya, Madrid, Saragossa i Màlaga els hi farà mella directament, quedant-se des de ja fora del quidditch representatiu. Ara mateix, no són res.

És molt senzill criticar i després esborrar el que has escrit per por (si no, no m'explico per a que ho vas fer Martín). La veritat és que mentir, a l'igual que a certs personatges del teu equip, se't dóna molt bé. Com pots veure -i espero, que entenguis- a mi no em cal que em diguin que esborri una cosa o l'altre. Jo assumeixo les conseqüències del que escric: dono la cara per a lo bo i lo dolent. Espero que el film que et vas muntar et deixi veure en realitat el que vam fer a Madrid. Per cert, salutacions cordials a la teva mare, molt educada i un plaer coneixer-la. Llàstima que el seny que ella en té a tu et falti per a dir segons quines bajanades. 

En realitat tot plegat fot molta llàstima i més quan s'actua per darrere. A veure, dels Madrid Lynx jo m'ho podia esperar. De Màlaga i Corunya?, els segons tenen unes idees molt surrealistes que es curen jugant i acceptant les coses, També alguna dosi de quidditch tipus #TackleFromBehind -gràcies Eagles per l'aportació al lèxic quidditxer- els farà espavilar i veure les rucades i ximpleries que s'han sentit parlar i dir d'ells. Els primers... em fa llàstima pel Bienve. 

Òbviament jo no soc una persona perfecta, peró al contrari que vosaltres, dono la cara. Podeu insultar-me, mai penseu que no soc transparent. Mireu si dono la cara que estic compromès amb la creació d'un NGB que ni me va ni me viene. La principal diferència entre molts de vosaltres i un servidor és que no sóc una titella ni es munta palles mentals de consideració variable. Penseu el que vulgueu. A partir d'ara a veure si tot el que m'heu de dir és al camp. Quan sortiu de la cova, esclar.

Molèsties, exigència i dubtes

1. Porto dues-tres setmanes ben fotut. Primer unes febres brutals i després una passa van fer que estigués dues setmanes senceres a casa. Ara, amb la normalitat els turmells es queixen: els seus tendons donen la guerra que van donar fa uns anys quan jugava a handbol. En si, no és cap lesió però si molèsties molt fortes alhora de caminar molt o córrer. 

Malgrat tot, estic satisfet de com he afrontat aquest mes de ressaca. Per sort, he pogut portar a la pràctica diverses coses en defensa que tenia present i ha donat resultats. En atac estic massa bloquejat: em sap greu pels companys que creuen o pensen que puc desenvolupar un rol a l'equip de "director" quan no sóc capaç ni de gestionar els meus propis descansos. Vull pensar que es una petita relaxació després de tres mesos intensos... vull pensar-ho. I sollucionar-ho. I si no, a otra cosa.

2. Abans d'entrenar, ja sigui a casa, al Viena o abans de calçar-me les bambes llegeixo un paperet, una quartilla amb dues frases:

- "El cansanci no existèix, només és una sensació psicològica. Arribar a aquella sensació fa enfortir el nostre límit".

- "El grup sempre estarà per sobre de les individualitats".

Dues frases de Dusko Ivanovic, probablement un dels entrenadors de bàsquet més bèsties i exigents amb els seus jugadors. D'ençà que vam tornar de Tolosa la porto allà on vagi amb l'equip: sigui als entrenos, als partits, jugant a kidditch... em sorprèn el canvi de mentalitat, el tenir-ho present mentre que faig un exercici... o ahir, quan vaig fer de beater i volia morir resulta que vaig gaudir rosant el meu límit, fent-lo més gran i flexible.

3. Somio. Una vegada rere altre i tot és igual. M'aixeco. Bec aigua. Obro la finestra i penso en el tacte de la quaffle; fins i tot a vegades m'estiro de nou i noto el relaxament del meu cos. Giro el cap, miro la nit i penso... penso si aquest bucle de somnis es deixarà mossegar, si deixarà de ser un martell colpejant-me la sien. Si s'aclarirà i el passadís fosc en el qual m'arracono no serà i per tant obriré la porta. O si faré cas del que em diu aquell que m'interromp: en definitiva... si respondria com toca.

Els dubtes de no saber cap a on fer el puto pase.

Marcar-se reptes

Des de dilluns a la tarda porto amb febre -amb un pic brutal de 40,5 ºC- i gairebé tot el temps. Divendres a Tortosa havíem de fer una activitat amb nens d'una escola -fer el ganso, una mica de kidditch- i he hagut de paralitzar-lo fins a trobar-me bé: això de coincidir l'hora en la qual has d'anar a Tortosa amb la de la consulta del metge -sense saber encara si em donarà l'alta- és una curiosa coincidència, anecdòtica potser, i necessària per a estalviar-me ensurts... i que coi, per responsabilitat.

Aquest parón laboral i de quidditch que em toca aquesta setmana ha servit per a posar-me al dia en algunes coses de la junta dels Grims -temes de tresoreria i gestió de l'equip- i també per a mirar el calendari. Després d'uns intensos quaranta dies, toca fixar-se nous reptes col·lectius, reptes com els següents:

Copa d'Espanya: la gran incògnita. Gairebé una setmana sense notícies destacable més enllà del embrollo de papeleo i leyes en el que està sotmès aquest event. Per als Grims seria una gran notícia que es celebrés, serviria per a rodar als més joves de l'equip i per a donar-o tot abans d'un merescut descans...

Vull afegir també que el tema de la Copa d'Espanya cada cop em cansa més. Segurament si es celebra hi aniré però ara per ara no tinc cap il·lusió per a jugar en un torneig que, repeteixo, no pels amics de València, s'està portant com el cul.

European Games: més que un repte, potser és el somni. Jugar amb la selecció del teu país -Catalunya- seria la guindilla a una temporada espectacular. La realitat és diferent: toca treballar i hi ha molts companys de dins i fora del meu equip que em tenen guanyat molt de terreny, pel simple motiu que són millors que hom. Però com a mínim intentar-ho i jugar al límit -quan em recuperi- per a què l'equip als entrenos i partits, la selecció i jo mateix pugui millorar i ajudar a desenvolupar aquest bonic projecte. No serà pas una obssessió o un objectiu: sé que si m'esforço i mantinc el puntet que porto des de fa cinc setmanes hauré crescut una mica en això de ser jugador de quidditch. Queda lluitar per aguantar-ho.

Transpirenaica: a l'agost s'està gestant un torneig que englobaria a equips de tres NGB diferents. Es desconeix encara dades... però el fet de jugar altre cop a França -maybe- amb el bon regust que ens va deixar la nostra participació a Tolosa és una motivació especial per a mi. La clau radica en jugar contra equips de fora i buscar el nivell que no trobem ara a Espanya en la majoria dels casos.

Moustaches Time 2: podem fer una petita ampliació de la Transpirenaica, sumant equips de tot el continent. Per als Grims suposaria tancar un cercle i avaluar-se. Per a mi finiquitar vuit mesos de competició intensos on he après molt d'aquest univers. I per molt que els Eagles l'organitzin... els Grims jugarem gairebé a casa: tindrem coses a dir?

Sobre el punt de forma... m'agradaria mantenir-ho, però sóc conscient de que notaré no haver entrenat aquest cap de setmana: les migranyes i la febre em balden molt i tocarà esperar. També, buscant un cantó positiu; la motivació creix i les ganes resten intactes.

Foto: la millor foto que m'han fet jugant a quidditch...

Tocar el que no sona

"Quan la no integració d'un subjecte no es deu per motius pedagògics o tècnics sol ser presumiblement per carències d'habilitats socials. I la carència d'aquests ítems en una persona que conforma un grup -diguem-ne un equip- pot ser perjudicial per a la convivència d'aquest.

La falta d'habilitats socials pot incrementar-se per una falta de personalitat pròpia, segurament hi hagi carències en alguna àrea de la personalitat. L'egoisme sorgeix com a mecanisme de defensa molt lloable sempre i quan no repercuteixi en el compromís que ronda perenne a un col·lectiu".

Font: apunts d'Habilitats d'Autonomia Personal i Social (HAPS)

--

Ahir vaig tenir una bona rabieta. Un bon cabreig justificat: no em penedeixo de la reacció que vaig tenir, només d'haver trencat la dinàmica de l'entreno. Assumeixo la responsabilitat i reconec que el caràcter em va jugar una mala passada... i la meva reacció va ser, entenc, comprensible.

Ho sento molt pel Iago i l'Albert, no esperaven res d'aixó. I a capo i a la majoria del grup de caçadors.  A quasi tots: ho sento. A ningú li agrada que se'n fotin d'ell a la seva cara i que esgotin la seva paciència. No m'agraden els experiments amb gasosa ni les ximpleries imitant a un altre equip: s'ha de tenir la nostra personalitat pròpia i no ser un succedani d'altres.

Finalitza la setmana com va començar: amb un cabreig. N'estic fart de que em toquin el que no sona. Ja som prou grandets adonar-nos del que es fa malament.

AQE: crispetes, refresc i a veure el show

Un company dels Eagles em va comentar que el millor que podia fer era prendre seient, agafar crispetes i una birra i veure l'espectacle (espectacle: l'AQE actualment) que s'està formant. Cada vegada estic més entre escèptic i avergonyit de les coses que es diuen. Tot això sembla ser un más y mejor irònic que fins i tot el sofista més pacient ja hauria sortit d'aquesta olla de grills. 

Vull remarcar que treballar per crear l'AQE no significa representar-la. Fins que no estigui construïda, aqui ningú representa res. Es representa a un grup de treball si de cas. Agafar-se en exclusiva el dret a defensar una associació que no existeix i al pas que va, no existirà es el mateix que posar a llegir a un ruc la Bíblia: una gilipollada i una pèrdua de temps. Un grup de treball treballa per a realitzar una tasca concreta i extralimitar-se en les seves funcions és un perill: provoca desconfiança. A hores d'ara no hi ha cap persona que demostri estar capacitada per a encarregar-se de portar amb ordre i coherència la futura AQE.

L'AQE o el coño de la Bernarda -a hores d'ara-

M'ho he de prendre a conya. Un entra en els grups de treball per a treballar, però hom no pot resistir-se a descollonar-se al llegir-se despropòsits. Perdoneu si això ofèn a algú però, a banda que ma la sua, he de treure el mal cos que em deien aquestes coses per un lloc: escriure com a remei, vaja.

A voltes amb el secretisme. La falta de transparència en la fundació de l'AQE és alarmant. I insultant si ho traslladem a una visió nacional. El colmo és que un servidor hagi d'explicar a una jugadora d'un altre equip tota la feina que porten realitzant des de desembre els tres grups de treball que formen el germen de l'AQE. Amb secretitos i persones que volen ser el melic en tot només es prova descomfiança i mal rollo.

Copa d'Espanya. Al ritme que anem té pinta d'estar al nivell de qualsevol Solteros Vs Casados. Agraeixo l'esforç de tota la gent del grup de treball per crear la seu, però alguns han deixat endarrere la fundació de l'AQE cegats per la possibilitat de tenir un torneig nacional. A tres mesos de finalitzar la temporada cal pensar si volem fer les coses bé o volem fer tot a corre cuita. La meva postura no serà compartida per a molts: jo m'estimo esperar i fer-ho tot bé i preparar per a la tardor o l'hivern vinent una copa amb totes les de la llei.

Presses. Va unit a la darrera. Espanya ha de demostrar alguna cosa?, que el quidditch està agafant embranzida a Espanya es una realitat. Ara, cal ser prudent: si encara arrosseguem problemes com els secretismes i hi ha una falta palesa de confiança dins i fora dels equips, que carai s'ha de demostrar? Es vol fer un NGB potent o un digne de les millors repúbliques bananeres?. Hi ha gent molt preparada per a tirar això endavant, el problema és que el nen encara és molt petit per a ensenyar-lo a caminar. M'explico?

Equips. Es formen equips que no tenen cap base ni entrenaments regulars, que no es donen a conèixer -secretisme, segona part-. Que no volen destacar, que hi ha mancances greus de reglament i materials -podem dir equip a un grup de gent que no entrena per no tenir material?- que no hi són registrats legalment... a fora, quan vegin el percal es descollonaràn a la cara de la pobre gent que ho tira cap endavant!

Tot i això penso que l'AQE ha d'existir... amb una mentalitat més oberta i transparent. Amb cares noves, amb ganes renovades i sense mirar els calendaris. La gent que forma els equips de treball per a l'AQE ha de veure que potser cal parar un moment i pensar si val la pena tenir-ho fet tot ara... llàstima que un dels pecats d'Espanya sigue l'individualisme i el "yo lo hago mejor sin los demás". I malgrat que em sàpiga greu i a vegades -com avui- m'entrin ganes d'engegar tot a la merda, seguiré treballant per a la seva creació: tenir un rival fort al costat és molt important, recordant sempre que  NGB Catalunya ha d'estar mirant i estar més pendent a Europa que d'Espanya. Almenys de moment.

Els primers quaranta dies

(M'he acomodat a la costum d'entrenar la majoria de dissabtes. Jugar un diumenge em costa i em trastoca. El día de descanso semanal -el dia de fer el dropo- ha sigut el dia de jugar la copa. Un diumenge qualsevol que no ha sigut tan així. Diumenge, per cert, van culminar els primers quaranta dies de competició...)

L'equip aquests quaranta dies ha estat superb. Si poguessim fer un símil borsàtil, els Grims són com aquell valor que després d'una pujada repentina manté la seva pujada d'una manera no tant accentuada: és un valor que coneix les seves virtuts i limitacions i treballar per a ser un valor més competitiu a mitjà termini. Un valor a hores d'ara segur, impertorbable per factors desestabilitzadors -lesions, per exemple- i que comença a guanyar pés mentre que va demostrant coses quan el donen l'oportunitat.

En menys de quaranta dies, els Grims han jugat set partits (3-4), tot i qué alguns jugadors han jugat alguns més -fantasy, partits com a merc o amb altres equips-. En el meu cas, aquest intensiu de quaranta dies m'ha vingut de perles per a familiaritzar-me amb el reglament -per les pu*es targetes grogues- i amb aspectes del joc com les passes o llegir bé els partits. Això encara he de millorar-ho. Reconec que em bloquejo i em costa manar o identificar situacions de partit; amb partits i entrenos suposo que a poc a poc s'anirAn polint aquests defectes.

He de dir a canvi que m'ha sorprès la meva condició física. Veureu. Des de'l 2009 no feia esport regularment i el quidditch, a poc a poc, me ha ido poniendo fino. Aixó i els menùs de l'Àngela -la cuinera del curro- m'estàn fent sentir com un noi saludable. Qui ho diria!.

També una de les meves pors menys conegudes s'ha esvaït: la de no ser ùtil en l'equip, la swnsació de ser una lastra en l'equip i no un ajut a vegades m'ha acompanyat -sobretot a Tolosa, on vaig jugar de manera terrorífica-. Diumenge a la copa no sé si vaig jugar bé o malament -no seré jo qui ho digui- però si estava més còmode: veia que em sortien coses i que fins i tot improvisant alguna cosa, donava resultat. Y paradoxes de la vida... jo que tenia un bon llançament de llarga distància m'he fet un expert en el tanqueo... m'he reconvertit i salvant les distancies vaig pel camí de ser un Mike Batiste. Ara en serio: no. Ni de conya.

Ara els Grims ens prenem un petit descans fins a la Copa d'Espanya, de la que parlaré largo y tendido. La cosa s'està emmerdant bastant. I l'AQE està atrancada. Abans del "chupito mesetari" però espero que ens surti una petita sortida amb els Ratpenats i poder fer un altre partidet....

Temes per escriure no falten. Verí tampoc. Les ganes? no minven. Temps al temps...

Postdata: Pümmüki, malgrat estar en forma, serà un pocho sempre. #PümmükiPocho

Fotos: Irene, la meva primera gruppie, la namber juan. I després servidor en modo búfalo. To creisi.

La injustícia també fa justícia

A l'igual que els Grims som capaços de sorprendre per a lo bo, també som capaços de sorprendre per a lo surrealista. Els primers sorpresos, nosaltres, que vam veure en dues hores com de ràpid poden canviar les sensacions despertades en els primers partits...

Nightmare Grims 100*^ - Wyverns Quidditch 60

Probablement el pitjor partit en la curta història dels Grims. Els Wyverns venien de forçar i perdre una pròrroga als Eagles i tenien les cames calentes. El que es va veure després del brooms up va ser un exercici d'incomunicació amb els beaters i de despropòsit rere despropòsit en atac. La bona feina defensiva es traduïa en atac en el caos: uno contra el mundo, llançaments des de molt lluny, no manar cap jugada ni ajuda... un partit horrible en el que va perillar la victòria amb un 30 - 60 a la sortida de la primera snitch. 

Però si alguna cosa tenim i podem presumir els Grims és de fondo de armario. A la pròrroga, amb l'equip minvat i quan més ho necessitàvem. el nostre beater, Marc, va fer un clínic de dos minuts sobre com defensar sense bludger control, desbaratant fins a tres atacs dels verds, fins que va acabar el calvari i Frienda va atrapar per segona vegada la snitch i vam certificar el passi a la final. Segurament el partit no es va guanyar pel joc desplegat, pero sí per inteligència i saber llegir la situació en la que estàvem: una snitch ràpida ens donava el bitllet per a disputar la copa.

Barcelona Eagles 130 - Nightmare Grims 70*

La final esperada, vaja. Va ser un bon partit dels Eagles i un mediocre nostre, vam arrossegar alguns dels vicis de la semifinal, el desgast dels partits i les lesions del partit que van impedir a algun jugador disputar més temps de joc. Ho puc resumir molt ràpidament: els Eagles van poder fer el seu joc amb comoditat i els Grims ni en atac ni en defensa vam estar a gust en cap moment, el partit va ser sempre seu i per molt que ens esforcàvem, no sortía res en atac per a marcar -excel·lent treball de Jordi obrint forats entre la defensa els Eagles- ni per a forçar situacions d'ajut amb les bludgers. 

Va ser frustrant rebre la quaffle i tenir enganxat a l'Alba, al Kamon o al Will a punt per matar-te. O el bloqueig mental que semblava que teníem alguns alhora d'atacar... no ho sé. També la falta de ritme... un cúmul de circumstàncies que van juntar-se i van provocar el no ser del tot competitius que voldríem ser.

El destí ens va col·locar al nostre lloc: subcampions. Quedem-nos amb el que vam fer avui... dissabte ja tocarà fer resum del que hem de millorar.

#GoGrims

Dos partits guanyats (sep, guanyats)

Amb un cel plomís que a poc a poc es va anar obrint, vam començar -amb retard- el torneig. El sistema de joc era simple: sistema de lligueta tots contra tots, on el primer classificat passa directament a la final, i després, semifinal entre el segon i tercer equip per a decidir l'altre finalista. 

Nightmare Grims 90* - Wyverns Quidditch 50

Encara una mica espesos, vam enfrontar-nos amb els Wyverns, que debutaven en competició. Ràpidament vam entrar en dinàmica i ens vam posar amb un còmode 30 - 10 per davant amb un excel·lent treball dels nostres colpejadors i un gran dinamisme del joc de caçadors. A mesura que s'anava desenvolupant el partit aquest es tornava més físic -servidor ho va notar en primera persona al sortir disparat cap al terre al xocar amb una bulldozer- i gràcies al plantejament defensiu i a l'ordre predominant en defensa vam mantenir la tranquil·litat i finiquitar el matx al sortir la snitch -gran feina de Frienda- . Una victoria tranquil·la on el resultat definitiu pot semblar una mica enganyós al que es va poder veure a la gespa...

Barcelona Eagles 140 - Nightmare Grims 100*

A vegades cal fer les coses a contracor i pensar més enllà. Aquest partit era el partit. Era la primera oportunitat de mesurar forces entre els experimentats i model a seguir -Eagles- i els cadells que acaven de juntar-se per a montar una manada. I crec que, malgrat perdre, hem de sortir satisfets del resultat global. Com quan vaig agafar la snitch en aquest partit.

Vam plantar cara malgrat el cansanci d'haver jugat un partit abans. Vam estar dins del partit fins als darrers minuts abans d'agafar la snitch on se'ns va acabar la benzina. Pilot vermell. Alarmes. Canvis a la desesperada en busca d'aire i guanyar temps... per desgràcia guanyar temps i agafar aire al quidditch és molt complicat. I malgrat avançar la defensa, malgrat que els nostres colpejadors estaven a un nivell brutal, malgrat els ajustos defensius i les transicions i canvis de jugadors -gran fons d'armari el que tenim- vam caure dignament contra el germà gran. va ser una derrota dolça, en la que vam veure que podiem plantar cara a qualsevol equip -dic equip, no extraterrestres- que se'ns planti al davant.

Tocava guanyar-se el dret de jugar a la final una altra vegada contra els Wyverns... i d'aixó i de la final, ja tocarà parlar demà...

La glòria del subcampionat

I Capo em va canviar. Vaig apartar a Frienda cap a l'esquerra i vaig recolzar-me al banc de pedra que teniem darrere de la improvisada banqueta. Amb una mà a les costelles vaig respirar profundament una, dues... fins a cinc vegades. Bec aigua. Em dono el tomb, parlo alguna cosa amb la Moncu...

Si les persones funcionem a base de sensacions, avui he tingut les pitjors del món. M'he aixecat a les vuit i per un segon havia pensat en tornar al Parc del Besòs per saber si m'havia deixat alguna part del meu cos a la gespa. Quan una hora llarga després he agafat el tren de tornada cap a Tarragona -en un dels regionals nous, en cap llauna d'aquelles de la #putarenfe- no sabia la manera d'estar assegut sense que cap part del meu cos és queixés...

El 15 dels Wyverns va embalat cap als aros. No em dona temps a pensar i em fico al mig del camp per a parar-ho. Planto els peus a la gespa. Flexiono els genolls, l'espero. Quan xoca contra mi faig força cap endavant per a tumbar-ho. Vull abraçar-ho... noto com en colpeja una pica a la costella i em tira cap endarrere. Noto com surto una mica cap al costat i caic a la gespa, un cop sec. Com un sac de patates llençat des d'un segon pis...

Hi ha una cosa que va quedar clara: definitivament, els Grims ja no són aquells xavals que al setembre anaven i venien cada dissabte a fer algo de quidditch. Els Grims ja no són un equip en formació. Els Grims ja no només donen esgarrapades, sinó que s'atreveixen a mossegar quan tenen la més mínima ocasió. Ens hem desinhibit una mica més... la timidesa queda superada pel somriure innocent d'aquells que van fent, van fent i després es desboquen com una manada ferotge.

Mai cap subcampionat ha sigut tant dolç com aquest. Mai hem sigut tan conscients del que hem avançat fins ahir a la tarda... un dia tindré que parlar de la glòria del segon lloc. O començo, en parlo a partir d'ara.

Arrancamos...

Foto: Eagles i Grims en plena sintonia després de la final.

(II) Bombolla en el quidditch? defectes i fòrmula

Fa dues setmanes justes parlava d'una hipotètica bombolla en el quidditch estatal. Catorze dies després d'aquella entrada penso i em reafirmo en el que dic. No vull assenyalar culpables, ja que tothom té una mica de culpa en tot això -caldria valorar quina mesura- però totes les meves hipòtesis i respostes van dirigides a un mateix semblant: l'absència d'un organisme fort dins de l'estat: l'AQE.

Crec que un dels principals handicaps que tenia l'AQE era el no tenir un mirall o un patró definit. Al llarg dels mesos -tres- que porto treballant en el meu grup de treball n'he sentit i barrejat diferents termes de com hauria d'estar enfocada -una feina que no pertocava al meu grup-. I malgrat que el modelatge de Piaget com a eina d'aprenentatge està molt bé, el desenvolupament potser hauria sigut millor si fos vicari -per imitació- com planteja Bandura... és a dir; agafar un model, un referent i a partir d'allà treballar-ho.

(-4!) Estat de grup

Escriure o fer una prèvia sobre com arriba tal equip és complicat. El principal problema és que un sempre es mulla massa o es queda curt de paraules: he sincerar-me; intento ser caute i correcte si no tinc una informació. És un risc que no està renyit amb el fet de remarcar una opinió o valoració personal -que no oblidem, en el fons i en la superfície, és la mare del contingut d'aquest bloc-.

I escric això per introduir com arribem els Grims a la copa. Aquest mes s'ha fet una feina de resistència ben gran i crec que a la copa es pot veure els resultats: tenim el millor marc -dos partits consecutius- per a patir-ho i veure si aquest avenç fins a quin punt és real. No es cap secret que l'absència de dos jugadors en el camp ens marcarà algunes situacions de joc, però tampoc és menys cert que cada vegada som un equip més compacte on el nivell de l'equip avança amb força cada entreno -aquella combativitat de la que vaig parlar al desembre...- i afecta positivament el desenvolupament dels Grims. I caldrà veure si allò que diuen que tenim de bo ho mantenim: jo no tinc cap dubte i la prova està als entrenaments. Els resultats marquen el camí. Toca seguir-lo.

El compromís s'adquireix a partir de la repetició d'un hàbit o per motivació personal. En els Grims el segon està per sobre del primer en la immensa majoria dels casos. Els rols estan ben clars i els punts forts per sobre dels febles. Partim de la màxima que si bé tothom no és imprescindible en un col·lectiu, sí és innegociable la seva actitud de cara als altres -importància del llenguatge informal- per aconseguir un objectiu: donar la màxima guerra possible i gaudir de cada moment.

El que portem fent des de fa temps. Cap secret...

#02 Dementores Quidditch

Ya lo dije: si anava a Madrid de préstec amb un equip que no era el meu, havia d'anar a totes. I los amiguiños de Dementores m'ho van posar fàcil per a jugar amb ells i un servidor va intentar ser agraït i voler complir a l'igual que ells ho van fer. Gràcies a Chris per aconseguir-me-la, amb un dorsal raruno, allunyat de l'orgull del parell d'ànecs que porto com a grimito a l'esquena.

He pensat que tantes samarretes -ja en porto tres i a la Copa caurà mínim una més (hola Kamon, sé que estás leyendo esto)- necessiten espai a l'armari, un calaix particular potser. Al costat de la bossa de quidditch. O no. El que importa és el significat o què em fan recordar, més que si estan doblegades al calaix dels calçotets -nets, que consti- o a la balda dels pantalons, oi? mentre estiguin netes, dic... ara no penseu ara que les guardo a una pocilga, coi!

(-9!) Copa catalana: els equips de Barcelona

Després de fer una petita prèvia de les aspiracions dels equips convidats, toca parlar dels equips barcelonins que participen a la Copa, ambdos de Barcelona: els Eagles i els Wyverns. Com a curiositat el dia 1 de març Barcelona pot convertir-se en la segona capital europea que visqui un derbi local després de París, fet ressenyable i que evidenciaria a ulls d'Europa el potencial que té la capital del principat com a capital del quidditch estatal i un punt de referència del quidditch continental.

Wyverns: recién salidos del cascarón com qui diu, van sorprendre a finals de desembre passat en un entrenament conjunt dels equips catalans on van mostrar algunes coses més qeu detalls: graqn capacitat de resistència i per tant, un molt bon estat de forma que els permet aguantar el ritme dels partits i l'exigència física que comporten. El seu gran hàndicap serà el fet de comptar una plantilla amb pocs jugadors -que podria ser completada per alguns Eagles o altres mercs- i el cansanci acumulat i que anirà minvant la seva resistència si es juguen partits llargs.

Barcelona Eagles: els favorits: per experiència, per plantilla, jugaràn a casa, un a un tenen un dels roosters més potents del quidditch europeu... podem continuar, si voleu. No us enganyeu; el que es va veure a Tolosa va ser un espejisme -des de la victoria a Pau fins la derrota contra els Paris Titans o contra els Spartans- per l'absència de molts dels seus millors jugadors al camp. Els Eagles són un ariet que sacudida rera sacudida va desgastant als seus rivals fins a descompondre'ls i que en plenes condicions poden presentar fins a catorze jugadors -dos equips alhora- igual de competitius. L'exigència contra el germà gran serà màxima.

Dels Grims ja parlaré... diumenge darrer entreno abans de la copa. Poca feina més a fer ja a banda de polir alguns detalls. Velant armes estem.

(-10!) Copa Catalana -> presentació i equips convidats

Sense temps per pair la ressaca madrilenya, toca parlar de la Copa Catalana: la primera competició oficial que s'organitza en tot l'estat espanyol sobre quidditch. El pròxim diumenge 1 de març tots els ulls estaràn ficats a Barcelona -seu de la copa- on es veurà un espectacle de primer nivell amb la presència de sis equips, perquè l'organització del torneig ha tingut a bé convidar a tres equips més a banda dels catalans: Bizkaia Boggarts (Euskal Herria), Imperius de Saragossa (Aragó) i Toulouse Quidditch  (Tolosa, França). Seran temps de reencontres, revantxes i de conèixer a nous jugadors i equips. Com cal ser bon amfitrió, potser primer tractar i parlar amb els equips que vénen de fora de les nostres terres:

Bizkaia Boggarts: després de mesos de molta feina fosca i un treball incansable de Yeray -el seu capità, coach, team leader...-, ha arribat l'hora de la veritat pel conjunt basc. Amb problemes per a mantenir un bloc estable de jugadors afectarà positivament al seu joc la seguretat de comptar amb reforços provinents d'altres equips, juntament amb la influència del carisma i l'esperit batallador del seu carismàtic capità farà que donin el quatre-cents per cent en la gespa.

Imperius de Saragossa: un altre equip novell que disputarà els seus primers partits oficials a la Copa Catalana. Amb la il·lusió per bandera i les ganes d'aprendre per davant, serà un rival que jugarà amb un plus de motivació que els altres representants per ser la primera competició i on voldran deixar un bon sabor de boca de cara a fer-se un nom en el panorama estatal i agafar experiència de cara a afrontar la Copa d'Espanya amb garanties. Veurem uns Imperius descarats i amb ganes de gaudir juntament amb la resta d'equips participants.

Toulouse Quidditch: el reencontre. D'entre tots els equips -catalans o convidats- són els més experimentats i d'aquesta terna de tres contrincants seràn presumiblement els contrincants més durs. Seran favorits depenent del total de jugadors que portin a la competició i de com es desenvolupi el format de la mateixa. Em consta que els Grims tenim molt present el vibrant duel que vam disputar a La Violette i que s'en van embutxacar els occitans ... veurem una sana revenja dels perrilobos del Camp de Tarragona? Toulouse demostrarà que té agafada la mida als blanc-i-bordeus? Tornar a jugar contra els de lila significaria un agradable reencontre amb bons i antics amfitrions, un espectacle digne de veure i on el quove podria vessar el camp de joc.

Dels Wyverns i els Eagles -favorits, sense cap mena de dubte- tocarà parlar més endavant. La quota de protagonisme dels equips modestos ha de copar momentàniament aquest bloc.

Postdata: val a dir que serà el primer esdeveniment que es realitza sota el marc del NGB Catalunya... no vamos de farol, ¿eh?

La "Cara B" del Caravan

Dissabte, 12:07 del matí, camps d'esport de la Complutense. A un dels camps de gespa artificial se sent a un home cridant cada vint segons BLOOOOCK, BLOOOOOCK com si no hi hagués un demà. La jugular se l'unfla de sobremanera i la seva pell marca un agradable contrast fosc -de la barba- i vermell per la seva beu. Vist el show que feia, decidim canviar-ho i que entre pretty Paula. Va tranquil·lament a la garrafa d'aigua i li carda un bon glop. Somriu i no triga a cridar BLOOOOOCK una altra vegada a un despistat caçador ianqui que anava. Hi torna una altre vegada, aquesta vegada amb mi, que acabava de sortir al camp... els companys d'equip sembla que entenen la situació i el deixen entrar de nou a jugar, a veure si es calmava -error-.

Parlem de Yohan Riquet, un home que sembla que s'ha tatuat la samarreta dels Grims, spamer oficial de l'equip i relacions públiques a les farres i events quidditxers (Tolosa, Madrid... Barcelona?) Un home que ha conjuntat l'etiqueta amb la informalitat del quidditch. Tot i que si hem de parlar d'informalitat podem parlar de Yeray i la seva habilitat per arribar tard, canviar-se de roba en el camp i entrar a donar-ho tot a la gespa. Ha sigut una llàstima no poder coincidir massa temps amb ell a la gespa, un dels duels estel·lars de la Copa Catalana serà el face to face que hom tindrà contra ell. Tothom ho sap. Un duel en OK Corral? si, però després ho rebaixarem a la cantina. 

En la cantina -entiéndase, disco Caravan- el karma en va destinar un toc d'atenció: de sempre he sigut molt crític amb la figura del team leader, totalment prescindible si ja tens entrenador/capità o les dues. Doncs els amics corunyesos van dedicar-me un diploma per ser el millor team leader del torneig... una hòstia del karma? una guasa? lo cert és que m'ha fet molta gràcia el detall que van tenir entre tots... tot i que el verdader team leader, capità i cor de l'equip és Chris, jugador amb ramalassus de karateka que farà que Dementores arribi lluny.

També voldria donar-vos uns consells bàsics sobre la vida a Madrid: eviteu demanar Heineken o similars, armeu-vos de paciència i valor si heu d'agafar un cercanías o el metro i no demaneu pa amb tomàquet: demaneu una catalana. La catalana, embotit molt nostrat, a la Meseta es el nom del nostre esmorzar i tapa estrella. El que aquí és una senyora de bon veure -les catalanes, maques mundialment afamades- allà es un tros de pa amb un concentrat de tomàquet del Mercadona o de l'Ahorra Más: el Guissona de la Meseta. 

No volia deixar de banda el fet de tenir que ensenyar sobre la marxa un bloqueig -"¿eso que és?", va dir Lorena... i jo vaig limitar-me a ficar el cos i tombar a un paio- i guanyar-me una targeta groga. Per cert, en total tres targetes grogues en tres partits. Discutibles!

Finalitzo l'entrada donant gràcies a Víctor per orientar-me en el caos de la nit (?) de Móstoles mentre que portàvem al costat a una agradable sonàmbula rossa. Ella haurà arribat a França o es va quedar pel camí dormint en un cercanías? potser, en la propera trobada que tinguem ho sabrem... mentrestant hom recordarà que per un dia va fer cas a la seva raó i va deixar de tanquear per a passar la pilota. Quan això va succeir sortiren els oooh i els somriures de complicitat entre el meu equip fantasy. I la recompensa de veure als companys contents és la millor sensació del món. També... diria que encara no s'han esborrat, que els Yohan, Ana, Arthur, Lorena, Iago, Chris, Martín, Víctor, Isidro Paula, Anaïs...  encara el tenen als llavis quan pensen en aquest cap de setmana passat. Qui sap oi?

La clau és resumir-ho tot en un somriure.

Dues escombrades i un gran partit

Quarts d'onze del matí: un noi vestit de negre -samarreta de màniga curta, pantalons i mitges amb detalls blancs- apareix corrent, preguntant a tothom que veu si han vist a una noia ataviada amb una jaqueta blau elèctric i amb una bossa grisa a l'esquena. El noi -conegut com a Pümmüki- camina descalç tot el recorregut des del vestidor fins als camps de gespa artificial: el trepitja. Veu a la noia que l'ha robat les seves pertinences, la mira i grunyeix. Es calça les bambes i comença a escalfar mentre escolta un "ay, lo siento" de fons...

Ensurts a banda i després d'un escalfament una mica anàrquic on tothom anava una mica a la seva, vam començar els partits. Primer, els dos partits oficials i després un showtime en tota regla...

El Caravan ya pasó...

Qui més o menys em conegui sap el meu odi visceral al servei de metro de Madrid. En canvi, em considero un enamorat del tren (remarco: tren, no rodalies ni regionals) i m'agrada viatjar de nit. Tot té un preu si es vol gaudir del bon amibient: s'ha acabat un cap de setmana esgotador i de quidditch que ha resultat positiu per a tots els implicats.

El Caravan, com ja vaig dir, era la millor oportunitat per apuntalar cosetes de cara a la Copa Catalana que d'aquí a tretze dies monopolitzarà l'activitat del quidditch a la península Ibèrica. Les sensacions que vaig treure dels partits van ser molt bones i excepte un ensurt al final del darrer matx tot va anar rodat, salvant les distàncies i ensurts que teníem a l'equip al ser un conjunt merc...

Madrid i els camps d'esports de la Complutense van servir també als amics de Proyecto Patronus per a filmar les primeres escenes del seu documental. Em sembla que ficaré un enllaç o un banner. S'ho mereixen per tot l'esforç. I per conèixer també la realitat d'equips emergents con els Malaka Vikings de Bienve, al que espero que tingui un gran futur i poder trobar-nos ben aviat per jugar de nou!

Encara tinc cansament acumulat malgrat descansar avui tot el dia. La nit d'avui serà molt breu -fet de dormir aviat i demà haver de matinar-. Ahir al tren recordava converses amb Yeray, Paula, Bienve, Víctor... i vaig arribar a la conclusió que entre tots estem fent algo bé i que només cal encarrilar-ho una mica més i tot estarà fet. 

Estarà fet per a continuar aquest inici. No ens enganyem ara...

(I) Bombolla en el quidditch? L'estat.

Que el quidditch està en auge en tot l'estat espanyol és una obvietat per a tots nosaltres quan una activitat està en creixement estable provoca en les persones que les toca d'aprop una sèrie de reaccions normals: per una banda, augment del compromís -encara que sigui sense adonar-nos- i per l'altre, aparició d'esdeveniments què sacien aquell compromís que emmarquem en aquesta època de bonansa. 

A la pregunta que formulo en el títol, hom pensa que sí que visquem en una... i no té per que ser dolent crear una bombolla. Sovint s'utilitza el terme bombolla amb un afany especulador i la recerca del guany particular; en canvi, aquí podem parlar de dos interessos simultanis: per una banda, el creixement ramificat en una realitat, un objectiu divulgatori i d'entreteniment que no busca crear una il·lusió sinó desenvolupar una pràctica, i a banda, el benefici serà comú: és a dir, tots sortirem en principi beneficiats i reforçats de cara a altres regions, Europa...

A Catalunya s'han creat darrerament tres equips: Nightmare Grims, Catalonian Cuttlefishes (ja extint) i Wyverns Quidditch Team. A Espanya tenim equips consolidats a Madrid, Màlaga, A Corunya, Bizkaia i Saragossa. Em parlen molt bé del projecte de l'equip valencià i crec que serà una realitat ben aviat. I els demés? hi han una sèrie de projectes que no acaben de despegar (Canàries, Balears, alguns equips andalusos, Gijón) i que potser cal que mirem amb més objectivitat i ens centrem en un aspecte que hem descuidat: l'aparició de jugadors no condiciona la creació de nous equips... que crec que és un dels dos problemes que tenim. Un problema d'atractiu no és -barreja d'esports amb jocs tradicionals-... de màrketing i de punt de vista, potser.

El fracàs de l'AQE

No és la meva intenció posar en dubte la feina que s'està fent per a la creació de la mateixa, però hem de ser conscients que tenir una associació estatal forta ajudaria a l'expansió del quidditch arran del territori. Falta d'agilitat o que no ens esperàvem aquest auge tan brusc, no ho sé... pero crec que el fet de no tenir ben enllestida una AQE forta -com serà quan estigui establerta- limita de sobremanera la vertebració d'equips al territori i el seu seguiment. Tot això ho escriu una persona que està a un grup de treball d'aquesta associació i que ha patit presses per aconseguir objectius particulars -ja ho he dit abans: només sortirà tot bé si busquem el guany comú- de tercers per establir-la. 

L'AQE haurà d'estar dotada d'uns mecanismes, unes pràctiques i un saber fer per a quan vinguin mal dades, no potenciant només la supervivència d'equips, sinó també la conservació i promoció del quidditch  -baixes de jugadors i equips associats, que els equips es cremin i perdin la rutina d'entrenaments, etc-. En la propera entrada exposaré una sèrie d'idees que se m'han vingut al cap agafant algunes bases del desenvolupament i la resol·lució social.

I potser serà que amb la calma que ho estem fent, tot surti de la millor manera: l'AQE tindrà el millor mirall possible per desenvolupar-se: l'AQC.

Les queixes del cos i un etcètera...

Encara tinc els llavis cremats. També el genoll -en fred- es queixa una mica, no massa. Un petit cop que diu "nanu, estic aqui i penso putejar-te una mica" quan m'aixeco del llit, de la cadira. Es queixa com el molest vent que bufava a Tulús, regalimant les finestres com si fos un crit en pena d'algú que es va ofegar al llac proper a l'apartahotel.

Estic en un relax transitori. Un entreno suau i el d'aquest passat cap de setmana més físic m'ha fet tornar a estar alerta i recordar que una flor no fa un estiu, però si pot armar l'inici d'una agradable primavera. Si substituïm flor per un partit guanyat, crec que tots entenem l'expressió...

Aquest relax s'acabarà divendres al vespre: torno a fer kilòmetres aquest cop cap a la Meseta per a jugar a Madrid. Serà un bon termòmetre i un moment per agafar referències i jugar amb vells coneguts i d'altres nous. Serà una petita revàlida personal on l'autoexigència haurà de ser més gran del normal. Jugar donant-ho tot, però amb el cap ficat a la Copa de Catalunya de març. 

No vull acabar aquesta entrada plena de palles mentals sense donar-vos les gràcies a tots per entrar, llegir i seguir el bloc. A hores d'ara, dues mil vint-i-nou visites, que se dice pronto. Gràcies per invertir temps en llegir les collonades quidditxeres que escric. De veritat, moltes gràcies.

PD: un dia parlaré de la pedagogia en el quidditch; que estem a una època que ronda vinculada a un altre concepte innat en tots nosaltres: l'aprenentatge. La pedagogia i les formes  d'aprendre de manera efectiva el sistema i el joc com a títol. Mola? 

(-9!) Els participants

Malgrat la limitada participació d'equips, la presència de jugadors provinent de tot l'estat espanyol i alguns francesos farà que puguem veure un partit més igualat del que a priori podia semblar. Com a mínim veurem dos equips compensats i amb plantilles llargues on tothom pugui disputar de minuts i passar-ho bé.

Dementores d'A Corunya: o selecció de jugadors. Amb les files de l'equip negre i daurat estaran jugadors provinents de Toulouse Quidditch, Màlaga Vikings, Bizkaia Boggarts, Nightmare Grims... El que podia semblar un handicap pot igualar de sobremanera les tornes amb la presència d'un grup de jugadors experimentats i curtits com els francesos i la combativitat i il·lusió de la resta. Dementores arribarà amb ganes de posars-ho difícil als Lynx a casa seva i guanyar. El gran problema de la formació és la procedència dels seus jugadors, molt diversa i que farà doblement difícil la tasca de jugar conjuntats en el moment de fer canvis. Darrers resultats: no consta cap.

Madrid Lynx: els amfitrions. Jugar a casa és un arma de doble fil: o et motiva i et fa créixer o et pesa com una llosa a l'esquena. Els Lynx vénen reforçats d'un acceptable torneig a Tolosa on van agafar totes les snitchs dels partits que van disputar, causant una agradable sensació als equips presents; per tant caldrà veure si encara els seus seekers mantenen les sensacions que van tenir fa tres setmanes a França  Tindran l'avantatge de jugar un equip sencer i que fa mesos que porten entrenant junts; no hauran de resoldre incògnites sobre la marxa com succeirà amb l'equip visitant i podran dedicar-se a fer el seu joc amb més confiança. Darrers resultats: 1era ronda al Tournoi de la Violette de Tolosa (gener 2015)

És a dir... el matx potser serà més igualat del que podia semblar a priori.

El Caravan serà un bon lloc per a conèixer als Kelpies, el nou equip de Madrid i per a afinar cosetes de cara a la Copa Catalana. Podem dir-li al Caravan que és un spàrring de l'hòstia? potser és faltar el respecte espero que ningú ho entengui així, però una oportunitat per anar més rodat sens dubte que ho és.