Marcar-se reptes

Des de dilluns a la tarda porto amb febre -amb un pic brutal de 40,5 ºC- i gairebé tot el temps. Divendres a Tortosa havíem de fer una activitat amb nens d'una escola -fer el ganso, una mica de kidditch- i he hagut de paralitzar-lo fins a trobar-me bé: això de coincidir l'hora en la qual has d'anar a Tortosa amb la de la consulta del metge -sense saber encara si em donarà l'alta- és una curiosa coincidència, anecdòtica potser, i necessària per a estalviar-me ensurts... i que coi, per responsabilitat.

Aquest parón laboral i de quidditch que em toca aquesta setmana ha servit per a posar-me al dia en algunes coses de la junta dels Grims -temes de tresoreria i gestió de l'equip- i també per a mirar el calendari. Després d'uns intensos quaranta dies, toca fixar-se nous reptes col·lectius, reptes com els següents:

Copa d'Espanya: la gran incògnita. Gairebé una setmana sense notícies destacable més enllà del embrollo de papeleo i leyes en el que està sotmès aquest event. Per als Grims seria una gran notícia que es celebrés, serviria per a rodar als més joves de l'equip i per a donar-o tot abans d'un merescut descans...

Vull afegir també que el tema de la Copa d'Espanya cada cop em cansa més. Segurament si es celebra hi aniré però ara per ara no tinc cap il·lusió per a jugar en un torneig que, repeteixo, no pels amics de València, s'està portant com el cul.

European Games: més que un repte, potser és el somni. Jugar amb la selecció del teu país -Catalunya- seria la guindilla a una temporada espectacular. La realitat és diferent: toca treballar i hi ha molts companys de dins i fora del meu equip que em tenen guanyat molt de terreny, pel simple motiu que són millors que hom. Però com a mínim intentar-ho i jugar al límit -quan em recuperi- per a què l'equip als entrenos i partits, la selecció i jo mateix pugui millorar i ajudar a desenvolupar aquest bonic projecte. No serà pas una obssessió o un objectiu: sé que si m'esforço i mantinc el puntet que porto des de fa cinc setmanes hauré crescut una mica en això de ser jugador de quidditch. Queda lluitar per aguantar-ho.

Transpirenaica: a l'agost s'està gestant un torneig que englobaria a equips de tres NGB diferents. Es desconeix encara dades... però el fet de jugar altre cop a França -maybe- amb el bon regust que ens va deixar la nostra participació a Tolosa és una motivació especial per a mi. La clau radica en jugar contra equips de fora i buscar el nivell que no trobem ara a Espanya en la majoria dels casos.

Moustaches Time 2: podem fer una petita ampliació de la Transpirenaica, sumant equips de tot el continent. Per als Grims suposaria tancar un cercle i avaluar-se. Per a mi finiquitar vuit mesos de competició intensos on he après molt d'aquest univers. I per molt que els Eagles l'organitzin... els Grims jugarem gairebé a casa: tindrem coses a dir?

Sobre el punt de forma... m'agradaria mantenir-ho, però sóc conscient de que notaré no haver entrenat aquest cap de setmana: les migranyes i la febre em balden molt i tocarà esperar. També, buscant un cantó positiu; la motivació creix i les ganes resten intactes.

Foto: la millor foto que m'han fet jugant a quidditch...

Tocar el que no sona

"Quan la no integració d'un subjecte no es deu per motius pedagògics o tècnics sol ser presumiblement per carències d'habilitats socials. I la carència d'aquests ítems en una persona que conforma un grup -diguem-ne un equip- pot ser perjudicial per a la convivència d'aquest.

La falta d'habilitats socials pot incrementar-se per una falta de personalitat pròpia, segurament hi hagi carències en alguna àrea de la personalitat. L'egoisme sorgeix com a mecanisme de defensa molt lloable sempre i quan no repercuteixi en el compromís que ronda perenne a un col·lectiu".

Font: apunts d'Habilitats d'Autonomia Personal i Social (HAPS)

--

Ahir vaig tenir una bona rabieta. Un bon cabreig justificat: no em penedeixo de la reacció que vaig tenir, només d'haver trencat la dinàmica de l'entreno. Assumeixo la responsabilitat i reconec que el caràcter em va jugar una mala passada... i la meva reacció va ser, entenc, comprensible.

Ho sento molt pel Iago i l'Albert, no esperaven res d'aixó. I a capo i a la majoria del grup de caçadors.  A quasi tots: ho sento. A ningú li agrada que se'n fotin d'ell a la seva cara i que esgotin la seva paciència. No m'agraden els experiments amb gasosa ni les ximpleries imitant a un altre equip: s'ha de tenir la nostra personalitat pròpia i no ser un succedani d'altres.

Finalitza la setmana com va començar: amb un cabreig. N'estic fart de que em toquin el que no sona. Ja som prou grandets adonar-nos del que es fa malament.

AQE: crispetes, refresc i a veure el show

Un company dels Eagles em va comentar que el millor que podia fer era prendre seient, agafar crispetes i una birra i veure l'espectacle (espectacle: l'AQE actualment) que s'està formant. Cada vegada estic més entre escèptic i avergonyit de les coses que es diuen. Tot això sembla ser un más y mejor irònic que fins i tot el sofista més pacient ja hauria sortit d'aquesta olla de grills. 

Vull remarcar que treballar per crear l'AQE no significa representar-la. Fins que no estigui construïda, aqui ningú representa res. Es representa a un grup de treball si de cas. Agafar-se en exclusiva el dret a defensar una associació que no existeix i al pas que va, no existirà es el mateix que posar a llegir a un ruc la Bíblia: una gilipollada i una pèrdua de temps. Un grup de treball treballa per a realitzar una tasca concreta i extralimitar-se en les seves funcions és un perill: provoca desconfiança. A hores d'ara no hi ha cap persona que demostri estar capacitada per a encarregar-se de portar amb ordre i coherència la futura AQE.

L'AQE o el coño de la Bernarda -a hores d'ara-

M'ho he de prendre a conya. Un entra en els grups de treball per a treballar, però hom no pot resistir-se a descollonar-se al llegir-se despropòsits. Perdoneu si això ofèn a algú però, a banda que ma la sua, he de treure el mal cos que em deien aquestes coses per un lloc: escriure com a remei, vaja.

A voltes amb el secretisme. La falta de transparència en la fundació de l'AQE és alarmant. I insultant si ho traslladem a una visió nacional. El colmo és que un servidor hagi d'explicar a una jugadora d'un altre equip tota la feina que porten realitzant des de desembre els tres grups de treball que formen el germen de l'AQE. Amb secretitos i persones que volen ser el melic en tot només es prova descomfiança i mal rollo.

Copa d'Espanya. Al ritme que anem té pinta d'estar al nivell de qualsevol Solteros Vs Casados. Agraeixo l'esforç de tota la gent del grup de treball per crear la seu, però alguns han deixat endarrere la fundació de l'AQE cegats per la possibilitat de tenir un torneig nacional. A tres mesos de finalitzar la temporada cal pensar si volem fer les coses bé o volem fer tot a corre cuita. La meva postura no serà compartida per a molts: jo m'estimo esperar i fer-ho tot bé i preparar per a la tardor o l'hivern vinent una copa amb totes les de la llei.

Presses. Va unit a la darrera. Espanya ha de demostrar alguna cosa?, que el quidditch està agafant embranzida a Espanya es una realitat. Ara, cal ser prudent: si encara arrosseguem problemes com els secretismes i hi ha una falta palesa de confiança dins i fora dels equips, que carai s'ha de demostrar? Es vol fer un NGB potent o un digne de les millors repúbliques bananeres?. Hi ha gent molt preparada per a tirar això endavant, el problema és que el nen encara és molt petit per a ensenyar-lo a caminar. M'explico?

Equips. Es formen equips que no tenen cap base ni entrenaments regulars, que no es donen a conèixer -secretisme, segona part-. Que no volen destacar, que hi ha mancances greus de reglament i materials -podem dir equip a un grup de gent que no entrena per no tenir material?- que no hi són registrats legalment... a fora, quan vegin el percal es descollonaràn a la cara de la pobre gent que ho tira cap endavant!

Tot i això penso que l'AQE ha d'existir... amb una mentalitat més oberta i transparent. Amb cares noves, amb ganes renovades i sense mirar els calendaris. La gent que forma els equips de treball per a l'AQE ha de veure que potser cal parar un moment i pensar si val la pena tenir-ho fet tot ara... llàstima que un dels pecats d'Espanya sigue l'individualisme i el "yo lo hago mejor sin los demás". I malgrat que em sàpiga greu i a vegades -com avui- m'entrin ganes d'engegar tot a la merda, seguiré treballant per a la seva creació: tenir un rival fort al costat és molt important, recordant sempre que  NGB Catalunya ha d'estar mirant i estar més pendent a Europa que d'Espanya. Almenys de moment.

Els primers quaranta dies

(M'he acomodat a la costum d'entrenar la majoria de dissabtes. Jugar un diumenge em costa i em trastoca. El día de descanso semanal -el dia de fer el dropo- ha sigut el dia de jugar la copa. Un diumenge qualsevol que no ha sigut tan així. Diumenge, per cert, van culminar els primers quaranta dies de competició...)

L'equip aquests quaranta dies ha estat superb. Si poguessim fer un símil borsàtil, els Grims són com aquell valor que després d'una pujada repentina manté la seva pujada d'una manera no tant accentuada: és un valor que coneix les seves virtuts i limitacions i treballar per a ser un valor més competitiu a mitjà termini. Un valor a hores d'ara segur, impertorbable per factors desestabilitzadors -lesions, per exemple- i que comença a guanyar pés mentre que va demostrant coses quan el donen l'oportunitat.

En menys de quaranta dies, els Grims han jugat set partits (3-4), tot i qué alguns jugadors han jugat alguns més -fantasy, partits com a merc o amb altres equips-. En el meu cas, aquest intensiu de quaranta dies m'ha vingut de perles per a familiaritzar-me amb el reglament -per les pu*es targetes grogues- i amb aspectes del joc com les passes o llegir bé els partits. Això encara he de millorar-ho. Reconec que em bloquejo i em costa manar o identificar situacions de partit; amb partits i entrenos suposo que a poc a poc s'anirAn polint aquests defectes.

He de dir a canvi que m'ha sorprès la meva condició física. Veureu. Des de'l 2009 no feia esport regularment i el quidditch, a poc a poc, me ha ido poniendo fino. Aixó i els menùs de l'Àngela -la cuinera del curro- m'estàn fent sentir com un noi saludable. Qui ho diria!.

També una de les meves pors menys conegudes s'ha esvaït: la de no ser ùtil en l'equip, la swnsació de ser una lastra en l'equip i no un ajut a vegades m'ha acompanyat -sobretot a Tolosa, on vaig jugar de manera terrorífica-. Diumenge a la copa no sé si vaig jugar bé o malament -no seré jo qui ho digui- però si estava més còmode: veia que em sortien coses i que fins i tot improvisant alguna cosa, donava resultat. Y paradoxes de la vida... jo que tenia un bon llançament de llarga distància m'he fet un expert en el tanqueo... m'he reconvertit i salvant les distancies vaig pel camí de ser un Mike Batiste. Ara en serio: no. Ni de conya.

Ara els Grims ens prenem un petit descans fins a la Copa d'Espanya, de la que parlaré largo y tendido. La cosa s'està emmerdant bastant. I l'AQE està atrancada. Abans del "chupito mesetari" però espero que ens surti una petita sortida amb els Ratpenats i poder fer un altre partidet....

Temes per escriure no falten. Verí tampoc. Les ganes? no minven. Temps al temps...

Postdata: Pümmüki, malgrat estar en forma, serà un pocho sempre. #PümmükiPocho

Fotos: Irene, la meva primera gruppie, la namber juan. I després servidor en modo búfalo. To creisi.

La injustícia també fa justícia

A l'igual que els Grims som capaços de sorprendre per a lo bo, també som capaços de sorprendre per a lo surrealista. Els primers sorpresos, nosaltres, que vam veure en dues hores com de ràpid poden canviar les sensacions despertades en els primers partits...

Nightmare Grims 100*^ - Wyverns Quidditch 60

Probablement el pitjor partit en la curta història dels Grims. Els Wyverns venien de forçar i perdre una pròrroga als Eagles i tenien les cames calentes. El que es va veure després del brooms up va ser un exercici d'incomunicació amb els beaters i de despropòsit rere despropòsit en atac. La bona feina defensiva es traduïa en atac en el caos: uno contra el mundo, llançaments des de molt lluny, no manar cap jugada ni ajuda... un partit horrible en el que va perillar la victòria amb un 30 - 60 a la sortida de la primera snitch. 

Però si alguna cosa tenim i podem presumir els Grims és de fondo de armario. A la pròrroga, amb l'equip minvat i quan més ho necessitàvem. el nostre beater, Marc, va fer un clínic de dos minuts sobre com defensar sense bludger control, desbaratant fins a tres atacs dels verds, fins que va acabar el calvari i Frienda va atrapar per segona vegada la snitch i vam certificar el passi a la final. Segurament el partit no es va guanyar pel joc desplegat, pero sí per inteligència i saber llegir la situació en la que estàvem: una snitch ràpida ens donava el bitllet per a disputar la copa.

Barcelona Eagles 130 - Nightmare Grims 70*

La final esperada, vaja. Va ser un bon partit dels Eagles i un mediocre nostre, vam arrossegar alguns dels vicis de la semifinal, el desgast dels partits i les lesions del partit que van impedir a algun jugador disputar més temps de joc. Ho puc resumir molt ràpidament: els Eagles van poder fer el seu joc amb comoditat i els Grims ni en atac ni en defensa vam estar a gust en cap moment, el partit va ser sempre seu i per molt que ens esforcàvem, no sortía res en atac per a marcar -excel·lent treball de Jordi obrint forats entre la defensa els Eagles- ni per a forçar situacions d'ajut amb les bludgers. 

Va ser frustrant rebre la quaffle i tenir enganxat a l'Alba, al Kamon o al Will a punt per matar-te. O el bloqueig mental que semblava que teníem alguns alhora d'atacar... no ho sé. També la falta de ritme... un cúmul de circumstàncies que van juntar-se i van provocar el no ser del tot competitius que voldríem ser.

El destí ens va col·locar al nostre lloc: subcampions. Quedem-nos amb el que vam fer avui... dissabte ja tocarà fer resum del que hem de millorar.

#GoGrims

Dos partits guanyats (sep, guanyats)

Amb un cel plomís que a poc a poc es va anar obrint, vam començar -amb retard- el torneig. El sistema de joc era simple: sistema de lligueta tots contra tots, on el primer classificat passa directament a la final, i després, semifinal entre el segon i tercer equip per a decidir l'altre finalista. 

Nightmare Grims 90* - Wyverns Quidditch 50

Encara una mica espesos, vam enfrontar-nos amb els Wyverns, que debutaven en competició. Ràpidament vam entrar en dinàmica i ens vam posar amb un còmode 30 - 10 per davant amb un excel·lent treball dels nostres colpejadors i un gran dinamisme del joc de caçadors. A mesura que s'anava desenvolupant el partit aquest es tornava més físic -servidor ho va notar en primera persona al sortir disparat cap al terre al xocar amb una bulldozer- i gràcies al plantejament defensiu i a l'ordre predominant en defensa vam mantenir la tranquil·litat i finiquitar el matx al sortir la snitch -gran feina de Frienda- . Una victoria tranquil·la on el resultat definitiu pot semblar una mica enganyós al que es va poder veure a la gespa...

Barcelona Eagles 140 - Nightmare Grims 100*

A vegades cal fer les coses a contracor i pensar més enllà. Aquest partit era el partit. Era la primera oportunitat de mesurar forces entre els experimentats i model a seguir -Eagles- i els cadells que acaven de juntar-se per a montar una manada. I crec que, malgrat perdre, hem de sortir satisfets del resultat global. Com quan vaig agafar la snitch en aquest partit.

Vam plantar cara malgrat el cansanci d'haver jugat un partit abans. Vam estar dins del partit fins als darrers minuts abans d'agafar la snitch on se'ns va acabar la benzina. Pilot vermell. Alarmes. Canvis a la desesperada en busca d'aire i guanyar temps... per desgràcia guanyar temps i agafar aire al quidditch és molt complicat. I malgrat avançar la defensa, malgrat que els nostres colpejadors estaven a un nivell brutal, malgrat els ajustos defensius i les transicions i canvis de jugadors -gran fons d'armari el que tenim- vam caure dignament contra el germà gran. va ser una derrota dolça, en la que vam veure que podiem plantar cara a qualsevol equip -dic equip, no extraterrestres- que se'ns planti al davant.

Tocava guanyar-se el dret de jugar a la final una altra vegada contra els Wyverns... i d'aixó i de la final, ja tocarà parlar demà...

La glòria del subcampionat

I Capo em va canviar. Vaig apartar a Frienda cap a l'esquerra i vaig recolzar-me al banc de pedra que teniem darrere de la improvisada banqueta. Amb una mà a les costelles vaig respirar profundament una, dues... fins a cinc vegades. Bec aigua. Em dono el tomb, parlo alguna cosa amb la Moncu...

Si les persones funcionem a base de sensacions, avui he tingut les pitjors del món. M'he aixecat a les vuit i per un segon havia pensat en tornar al Parc del Besòs per saber si m'havia deixat alguna part del meu cos a la gespa. Quan una hora llarga després he agafat el tren de tornada cap a Tarragona -en un dels regionals nous, en cap llauna d'aquelles de la #putarenfe- no sabia la manera d'estar assegut sense que cap part del meu cos és queixés...

El 15 dels Wyverns va embalat cap als aros. No em dona temps a pensar i em fico al mig del camp per a parar-ho. Planto els peus a la gespa. Flexiono els genolls, l'espero. Quan xoca contra mi faig força cap endavant per a tumbar-ho. Vull abraçar-ho... noto com en colpeja una pica a la costella i em tira cap endarrere. Noto com surto una mica cap al costat i caic a la gespa, un cop sec. Com un sac de patates llençat des d'un segon pis...

Hi ha una cosa que va quedar clara: definitivament, els Grims ja no són aquells xavals que al setembre anaven i venien cada dissabte a fer algo de quidditch. Els Grims ja no són un equip en formació. Els Grims ja no només donen esgarrapades, sinó que s'atreveixen a mossegar quan tenen la més mínima ocasió. Ens hem desinhibit una mica més... la timidesa queda superada pel somriure innocent d'aquells que van fent, van fent i després es desboquen com una manada ferotge.

Mai cap subcampionat ha sigut tant dolç com aquest. Mai hem sigut tan conscients del que hem avançat fins ahir a la tarda... un dia tindré que parlar de la glòria del segon lloc. O començo, en parlo a partir d'ara.

Arrancamos...

Foto: Eagles i Grims en plena sintonia després de la final.