(II) Bombolla en el quidditch? defectes i fòrmula

Fa dues setmanes justes parlava d'una hipotètica bombolla en el quidditch estatal. Catorze dies després d'aquella entrada penso i em reafirmo en el que dic. No vull assenyalar culpables, ja que tothom té una mica de culpa en tot això -caldria valorar quina mesura- però totes les meves hipòtesis i respostes van dirigides a un mateix semblant: l'absència d'un organisme fort dins de l'estat: l'AQE.

Crec que un dels principals handicaps que tenia l'AQE era el no tenir un mirall o un patró definit. Al llarg dels mesos -tres- que porto treballant en el meu grup de treball n'he sentit i barrejat diferents termes de com hauria d'estar enfocada -una feina que no pertocava al meu grup-. I malgrat que el modelatge de Piaget com a eina d'aprenentatge està molt bé, el desenvolupament potser hauria sigut millor si fos vicari -per imitació- com planteja Bandura... és a dir; agafar un model, un referent i a partir d'allà treballar-ho.

(-4!) Estat de grup

Escriure o fer una prèvia sobre com arriba tal equip és complicat. El principal problema és que un sempre es mulla massa o es queda curt de paraules: he sincerar-me; intento ser caute i correcte si no tinc una informació. És un risc que no està renyit amb el fet de remarcar una opinió o valoració personal -que no oblidem, en el fons i en la superfície, és la mare del contingut d'aquest bloc-.

I escric això per introduir com arribem els Grims a la copa. Aquest mes s'ha fet una feina de resistència ben gran i crec que a la copa es pot veure els resultats: tenim el millor marc -dos partits consecutius- per a patir-ho i veure si aquest avenç fins a quin punt és real. No es cap secret que l'absència de dos jugadors en el camp ens marcarà algunes situacions de joc, però tampoc és menys cert que cada vegada som un equip més compacte on el nivell de l'equip avança amb força cada entreno -aquella combativitat de la que vaig parlar al desembre...- i afecta positivament el desenvolupament dels Grims. I caldrà veure si allò que diuen que tenim de bo ho mantenim: jo no tinc cap dubte i la prova està als entrenaments. Els resultats marquen el camí. Toca seguir-lo.

El compromís s'adquireix a partir de la repetició d'un hàbit o per motivació personal. En els Grims el segon està per sobre del primer en la immensa majoria dels casos. Els rols estan ben clars i els punts forts per sobre dels febles. Partim de la màxima que si bé tothom no és imprescindible en un col·lectiu, sí és innegociable la seva actitud de cara als altres -importància del llenguatge informal- per aconseguir un objectiu: donar la màxima guerra possible i gaudir de cada moment.

El que portem fent des de fa temps. Cap secret...

#02 Dementores Quidditch

Ya lo dije: si anava a Madrid de préstec amb un equip que no era el meu, havia d'anar a totes. I los amiguiños de Dementores m'ho van posar fàcil per a jugar amb ells i un servidor va intentar ser agraït i voler complir a l'igual que ells ho van fer. Gràcies a Chris per aconseguir-me-la, amb un dorsal raruno, allunyat de l'orgull del parell d'ànecs que porto com a grimito a l'esquena.

He pensat que tantes samarretes -ja en porto tres i a la Copa caurà mínim una més (hola Kamon, sé que estás leyendo esto)- necessiten espai a l'armari, un calaix particular potser. Al costat de la bossa de quidditch. O no. El que importa és el significat o què em fan recordar, més que si estan doblegades al calaix dels calçotets -nets, que consti- o a la balda dels pantalons, oi? mentre estiguin netes, dic... ara no penseu ara que les guardo a una pocilga, coi!

(-9!) Copa catalana: els equips de Barcelona

Després de fer una petita prèvia de les aspiracions dels equips convidats, toca parlar dels equips barcelonins que participen a la Copa, ambdos de Barcelona: els Eagles i els Wyverns. Com a curiositat el dia 1 de març Barcelona pot convertir-se en la segona capital europea que visqui un derbi local després de París, fet ressenyable i que evidenciaria a ulls d'Europa el potencial que té la capital del principat com a capital del quidditch estatal i un punt de referència del quidditch continental.

Wyverns: recién salidos del cascarón com qui diu, van sorprendre a finals de desembre passat en un entrenament conjunt dels equips catalans on van mostrar algunes coses més qeu detalls: graqn capacitat de resistència i per tant, un molt bon estat de forma que els permet aguantar el ritme dels partits i l'exigència física que comporten. El seu gran hàndicap serà el fet de comptar una plantilla amb pocs jugadors -que podria ser completada per alguns Eagles o altres mercs- i el cansanci acumulat i que anirà minvant la seva resistència si es juguen partits llargs.

Barcelona Eagles: els favorits: per experiència, per plantilla, jugaràn a casa, un a un tenen un dels roosters més potents del quidditch europeu... podem continuar, si voleu. No us enganyeu; el que es va veure a Tolosa va ser un espejisme -des de la victoria a Pau fins la derrota contra els Paris Titans o contra els Spartans- per l'absència de molts dels seus millors jugadors al camp. Els Eagles són un ariet que sacudida rera sacudida va desgastant als seus rivals fins a descompondre'ls i que en plenes condicions poden presentar fins a catorze jugadors -dos equips alhora- igual de competitius. L'exigència contra el germà gran serà màxima.

Dels Grims ja parlaré... diumenge darrer entreno abans de la copa. Poca feina més a fer ja a banda de polir alguns detalls. Velant armes estem.

(-10!) Copa Catalana -> presentació i equips convidats

Sense temps per pair la ressaca madrilenya, toca parlar de la Copa Catalana: la primera competició oficial que s'organitza en tot l'estat espanyol sobre quidditch. El pròxim diumenge 1 de març tots els ulls estaràn ficats a Barcelona -seu de la copa- on es veurà un espectacle de primer nivell amb la presència de sis equips, perquè l'organització del torneig ha tingut a bé convidar a tres equips més a banda dels catalans: Bizkaia Boggarts (Euskal Herria), Imperius de Saragossa (Aragó) i Toulouse Quidditch  (Tolosa, França). Seran temps de reencontres, revantxes i de conèixer a nous jugadors i equips. Com cal ser bon amfitrió, potser primer tractar i parlar amb els equips que vénen de fora de les nostres terres:

Bizkaia Boggarts: després de mesos de molta feina fosca i un treball incansable de Yeray -el seu capità, coach, team leader...-, ha arribat l'hora de la veritat pel conjunt basc. Amb problemes per a mantenir un bloc estable de jugadors afectarà positivament al seu joc la seguretat de comptar amb reforços provinents d'altres equips, juntament amb la influència del carisma i l'esperit batallador del seu carismàtic capità farà que donin el quatre-cents per cent en la gespa.

Imperius de Saragossa: un altre equip novell que disputarà els seus primers partits oficials a la Copa Catalana. Amb la il·lusió per bandera i les ganes d'aprendre per davant, serà un rival que jugarà amb un plus de motivació que els altres representants per ser la primera competició i on voldran deixar un bon sabor de boca de cara a fer-se un nom en el panorama estatal i agafar experiència de cara a afrontar la Copa d'Espanya amb garanties. Veurem uns Imperius descarats i amb ganes de gaudir juntament amb la resta d'equips participants.

Toulouse Quidditch: el reencontre. D'entre tots els equips -catalans o convidats- són els més experimentats i d'aquesta terna de tres contrincants seràn presumiblement els contrincants més durs. Seran favorits depenent del total de jugadors que portin a la competició i de com es desenvolupi el format de la mateixa. Em consta que els Grims tenim molt present el vibrant duel que vam disputar a La Violette i que s'en van embutxacar els occitans ... veurem una sana revenja dels perrilobos del Camp de Tarragona? Toulouse demostrarà que té agafada la mida als blanc-i-bordeus? Tornar a jugar contra els de lila significaria un agradable reencontre amb bons i antics amfitrions, un espectacle digne de veure i on el quove podria vessar el camp de joc.

Dels Wyverns i els Eagles -favorits, sense cap mena de dubte- tocarà parlar més endavant. La quota de protagonisme dels equips modestos ha de copar momentàniament aquest bloc.

Postdata: val a dir que serà el primer esdeveniment que es realitza sota el marc del NGB Catalunya... no vamos de farol, ¿eh?

La "Cara B" del Caravan

Dissabte, 12:07 del matí, camps d'esport de la Complutense. A un dels camps de gespa artificial se sent a un home cridant cada vint segons BLOOOOCK, BLOOOOOCK com si no hi hagués un demà. La jugular se l'unfla de sobremanera i la seva pell marca un agradable contrast fosc -de la barba- i vermell per la seva beu. Vist el show que feia, decidim canviar-ho i que entre pretty Paula. Va tranquil·lament a la garrafa d'aigua i li carda un bon glop. Somriu i no triga a cridar BLOOOOOCK una altra vegada a un despistat caçador ianqui que anava. Hi torna una altre vegada, aquesta vegada amb mi, que acabava de sortir al camp... els companys d'equip sembla que entenen la situació i el deixen entrar de nou a jugar, a veure si es calmava -error-.

Parlem de Yohan Riquet, un home que sembla que s'ha tatuat la samarreta dels Grims, spamer oficial de l'equip i relacions públiques a les farres i events quidditxers (Tolosa, Madrid... Barcelona?) Un home que ha conjuntat l'etiqueta amb la informalitat del quidditch. Tot i que si hem de parlar d'informalitat podem parlar de Yeray i la seva habilitat per arribar tard, canviar-se de roba en el camp i entrar a donar-ho tot a la gespa. Ha sigut una llàstima no poder coincidir massa temps amb ell a la gespa, un dels duels estel·lars de la Copa Catalana serà el face to face que hom tindrà contra ell. Tothom ho sap. Un duel en OK Corral? si, però després ho rebaixarem a la cantina. 

En la cantina -entiéndase, disco Caravan- el karma en va destinar un toc d'atenció: de sempre he sigut molt crític amb la figura del team leader, totalment prescindible si ja tens entrenador/capità o les dues. Doncs els amics corunyesos van dedicar-me un diploma per ser el millor team leader del torneig... una hòstia del karma? una guasa? lo cert és que m'ha fet molta gràcia el detall que van tenir entre tots... tot i que el verdader team leader, capità i cor de l'equip és Chris, jugador amb ramalassus de karateka que farà que Dementores arribi lluny.

També voldria donar-vos uns consells bàsics sobre la vida a Madrid: eviteu demanar Heineken o similars, armeu-vos de paciència i valor si heu d'agafar un cercanías o el metro i no demaneu pa amb tomàquet: demaneu una catalana. La catalana, embotit molt nostrat, a la Meseta es el nom del nostre esmorzar i tapa estrella. El que aquí és una senyora de bon veure -les catalanes, maques mundialment afamades- allà es un tros de pa amb un concentrat de tomàquet del Mercadona o de l'Ahorra Más: el Guissona de la Meseta. 

No volia deixar de banda el fet de tenir que ensenyar sobre la marxa un bloqueig -"¿eso que és?", va dir Lorena... i jo vaig limitar-me a ficar el cos i tombar a un paio- i guanyar-me una targeta groga. Per cert, en total tres targetes grogues en tres partits. Discutibles!

Finalitzo l'entrada donant gràcies a Víctor per orientar-me en el caos de la nit (?) de Móstoles mentre que portàvem al costat a una agradable sonàmbula rossa. Ella haurà arribat a França o es va quedar pel camí dormint en un cercanías? potser, en la propera trobada que tinguem ho sabrem... mentrestant hom recordarà que per un dia va fer cas a la seva raó i va deixar de tanquear per a passar la pilota. Quan això va succeir sortiren els oooh i els somriures de complicitat entre el meu equip fantasy. I la recompensa de veure als companys contents és la millor sensació del món. També... diria que encara no s'han esborrat, que els Yohan, Ana, Arthur, Lorena, Iago, Chris, Martín, Víctor, Isidro Paula, Anaïs...  encara el tenen als llavis quan pensen en aquest cap de setmana passat. Qui sap oi?

La clau és resumir-ho tot en un somriure.

Dues escombrades i un gran partit

Quarts d'onze del matí: un noi vestit de negre -samarreta de màniga curta, pantalons i mitges amb detalls blancs- apareix corrent, preguntant a tothom que veu si han vist a una noia ataviada amb una jaqueta blau elèctric i amb una bossa grisa a l'esquena. El noi -conegut com a Pümmüki- camina descalç tot el recorregut des del vestidor fins als camps de gespa artificial: el trepitja. Veu a la noia que l'ha robat les seves pertinences, la mira i grunyeix. Es calça les bambes i comença a escalfar mentre escolta un "ay, lo siento" de fons...

Ensurts a banda i després d'un escalfament una mica anàrquic on tothom anava una mica a la seva, vam començar els partits. Primer, els dos partits oficials i després un showtime en tota regla...

El Caravan ya pasó...

Qui més o menys em conegui sap el meu odi visceral al servei de metro de Madrid. En canvi, em considero un enamorat del tren (remarco: tren, no rodalies ni regionals) i m'agrada viatjar de nit. Tot té un preu si es vol gaudir del bon amibient: s'ha acabat un cap de setmana esgotador i de quidditch que ha resultat positiu per a tots els implicats.

El Caravan, com ja vaig dir, era la millor oportunitat per apuntalar cosetes de cara a la Copa Catalana que d'aquí a tretze dies monopolitzarà l'activitat del quidditch a la península Ibèrica. Les sensacions que vaig treure dels partits van ser molt bones i excepte un ensurt al final del darrer matx tot va anar rodat, salvant les distàncies i ensurts que teníem a l'equip al ser un conjunt merc...

Madrid i els camps d'esports de la Complutense van servir també als amics de Proyecto Patronus per a filmar les primeres escenes del seu documental. Em sembla que ficaré un enllaç o un banner. S'ho mereixen per tot l'esforç. I per conèixer també la realitat d'equips emergents con els Malaka Vikings de Bienve, al que espero que tingui un gran futur i poder trobar-nos ben aviat per jugar de nou!

Encara tinc cansament acumulat malgrat descansar avui tot el dia. La nit d'avui serà molt breu -fet de dormir aviat i demà haver de matinar-. Ahir al tren recordava converses amb Yeray, Paula, Bienve, Víctor... i vaig arribar a la conclusió que entre tots estem fent algo bé i que només cal encarrilar-ho una mica més i tot estarà fet. 

Estarà fet per a continuar aquest inici. No ens enganyem ara...

(I) Bombolla en el quidditch? L'estat.

Que el quidditch està en auge en tot l'estat espanyol és una obvietat per a tots nosaltres quan una activitat està en creixement estable provoca en les persones que les toca d'aprop una sèrie de reaccions normals: per una banda, augment del compromís -encara que sigui sense adonar-nos- i per l'altre, aparició d'esdeveniments què sacien aquell compromís que emmarquem en aquesta època de bonansa. 

A la pregunta que formulo en el títol, hom pensa que sí que visquem en una... i no té per que ser dolent crear una bombolla. Sovint s'utilitza el terme bombolla amb un afany especulador i la recerca del guany particular; en canvi, aquí podem parlar de dos interessos simultanis: per una banda, el creixement ramificat en una realitat, un objectiu divulgatori i d'entreteniment que no busca crear una il·lusió sinó desenvolupar una pràctica, i a banda, el benefici serà comú: és a dir, tots sortirem en principi beneficiats i reforçats de cara a altres regions, Europa...

A Catalunya s'han creat darrerament tres equips: Nightmare Grims, Catalonian Cuttlefishes (ja extint) i Wyverns Quidditch Team. A Espanya tenim equips consolidats a Madrid, Màlaga, A Corunya, Bizkaia i Saragossa. Em parlen molt bé del projecte de l'equip valencià i crec que serà una realitat ben aviat. I els demés? hi han una sèrie de projectes que no acaben de despegar (Canàries, Balears, alguns equips andalusos, Gijón) i que potser cal que mirem amb més objectivitat i ens centrem en un aspecte que hem descuidat: l'aparició de jugadors no condiciona la creació de nous equips... que crec que és un dels dos problemes que tenim. Un problema d'atractiu no és -barreja d'esports amb jocs tradicionals-... de màrketing i de punt de vista, potser.

El fracàs de l'AQE

No és la meva intenció posar en dubte la feina que s'està fent per a la creació de la mateixa, però hem de ser conscients que tenir una associació estatal forta ajudaria a l'expansió del quidditch arran del territori. Falta d'agilitat o que no ens esperàvem aquest auge tan brusc, no ho sé... pero crec que el fet de no tenir ben enllestida una AQE forta -com serà quan estigui establerta- limita de sobremanera la vertebració d'equips al territori i el seu seguiment. Tot això ho escriu una persona que està a un grup de treball d'aquesta associació i que ha patit presses per aconseguir objectius particulars -ja ho he dit abans: només sortirà tot bé si busquem el guany comú- de tercers per establir-la. 

L'AQE haurà d'estar dotada d'uns mecanismes, unes pràctiques i un saber fer per a quan vinguin mal dades, no potenciant només la supervivència d'equips, sinó també la conservació i promoció del quidditch  -baixes de jugadors i equips associats, que els equips es cremin i perdin la rutina d'entrenaments, etc-. En la propera entrada exposaré una sèrie d'idees que se m'han vingut al cap agafant algunes bases del desenvolupament i la resol·lució social.

I potser serà que amb la calma que ho estem fent, tot surti de la millor manera: l'AQE tindrà el millor mirall possible per desenvolupar-se: l'AQC.

Les queixes del cos i un etcètera...

Encara tinc els llavis cremats. També el genoll -en fred- es queixa una mica, no massa. Un petit cop que diu "nanu, estic aqui i penso putejar-te una mica" quan m'aixeco del llit, de la cadira. Es queixa com el molest vent que bufava a Tulús, regalimant les finestres com si fos un crit en pena d'algú que es va ofegar al llac proper a l'apartahotel.

Estic en un relax transitori. Un entreno suau i el d'aquest passat cap de setmana més físic m'ha fet tornar a estar alerta i recordar que una flor no fa un estiu, però si pot armar l'inici d'una agradable primavera. Si substituïm flor per un partit guanyat, crec que tots entenem l'expressió...

Aquest relax s'acabarà divendres al vespre: torno a fer kilòmetres aquest cop cap a la Meseta per a jugar a Madrid. Serà un bon termòmetre i un moment per agafar referències i jugar amb vells coneguts i d'altres nous. Serà una petita revàlida personal on l'autoexigència haurà de ser més gran del normal. Jugar donant-ho tot, però amb el cap ficat a la Copa de Catalunya de març. 

No vull acabar aquesta entrada plena de palles mentals sense donar-vos les gràcies a tots per entrar, llegir i seguir el bloc. A hores d'ara, dues mil vint-i-nou visites, que se dice pronto. Gràcies per invertir temps en llegir les collonades quidditxeres que escric. De veritat, moltes gràcies.

PD: un dia parlaré de la pedagogia en el quidditch; que estem a una època que ronda vinculada a un altre concepte innat en tots nosaltres: l'aprenentatge. La pedagogia i les formes  d'aprendre de manera efectiva el sistema i el joc com a títol. Mola? 

(-9!) Els participants

Malgrat la limitada participació d'equips, la presència de jugadors provinent de tot l'estat espanyol i alguns francesos farà que puguem veure un partit més igualat del que a priori podia semblar. Com a mínim veurem dos equips compensats i amb plantilles llargues on tothom pugui disputar de minuts i passar-ho bé.

Dementores d'A Corunya: o selecció de jugadors. Amb les files de l'equip negre i daurat estaran jugadors provinents de Toulouse Quidditch, Màlaga Vikings, Bizkaia Boggarts, Nightmare Grims... El que podia semblar un handicap pot igualar de sobremanera les tornes amb la presència d'un grup de jugadors experimentats i curtits com els francesos i la combativitat i il·lusió de la resta. Dementores arribarà amb ganes de posars-ho difícil als Lynx a casa seva i guanyar. El gran problema de la formació és la procedència dels seus jugadors, molt diversa i que farà doblement difícil la tasca de jugar conjuntats en el moment de fer canvis. Darrers resultats: no consta cap.

Madrid Lynx: els amfitrions. Jugar a casa és un arma de doble fil: o et motiva i et fa créixer o et pesa com una llosa a l'esquena. Els Lynx vénen reforçats d'un acceptable torneig a Tolosa on van agafar totes les snitchs dels partits que van disputar, causant una agradable sensació als equips presents; per tant caldrà veure si encara els seus seekers mantenen les sensacions que van tenir fa tres setmanes a França  Tindran l'avantatge de jugar un equip sencer i que fa mesos que porten entrenant junts; no hauran de resoldre incògnites sobre la marxa com succeirà amb l'equip visitant i podran dedicar-se a fer el seu joc amb més confiança. Darrers resultats: 1era ronda al Tournoi de la Violette de Tolosa (gener 2015)

És a dir... el matx potser serà més igualat del que podia semblar a priori.

El Caravan serà un bon lloc per a conèixer als Kelpies, el nou equip de Madrid i per a afinar cosetes de cara a la Copa Catalana. Podem dir-li al Caravan que és un spàrring de l'hòstia? potser és faltar el respecte espero que ningú ho entengui així, però una oportunitat per anar més rodat sens dubte que ho és.

(-12!) I ara? a Madrid!

Així és amics, ara toca anar a Madrid -Viaje al centro de la Meseta- a jugar. Quan encara estem renegant del fred de Tolosa i de diferents anècdotes, hom marxa a la capital de l'imperi a jugar a quidditch... amb els Dementores d'A Corunya. Un seguirà sent un Grim, però tot s'ha d'explicar com toca:

A finals de novembre - inicis de desembre ens vam enterar de la idea de muntar un torneig a Madrid (el Caravan). Una bona oferta d'allotjament, un torneig a una gran capital... potser el Caravan tenia gairebé tot fora del quidditch per a poder ser un atractiu de primera línia, excepte una sèrie de detalls:  el desconeixement de la realitat del quidditch a l'estat espanyol -més enllà de com s'està desenvolupant a Catalunya i altres parts puntuals de l'estat- i la proximitat amb dades i oferta amb la Valentine's Cup i amb el Tournoi de la Violette, fet que ha fet recular a equips i jugadors en la seva participació. Si a això li sumem que alguns equips s'estàn reservant per participar a l'EQC d'Oxford a l'abril i els regionals de març, tot fa indicar raonable i justificada l'absència d'equips en aquest projecte -al meu parer, prematur-. He de ser honest: si en donen per triar la Valentine's Cup i el Caravan, queda clar cap a on aniria a jugar...

Pel que m'arriva des de Madrid, els compas dels Lynx han montat un bon sarao: partidet entre ells i els Dementores -espero que l'altre equip que s'està gestant a també assisteixi- , em comenten que alguns nois de França vindràn també, farra per la nit -caldrà repescar la disfressa de Marsupilami? Inventar-se d'una nova?-. I per a rematar-ho tot plegat, tornarà Yeray, i tothom sap que si està el Txapelero el meu rendiment incrementa un 110%...

Ah! i queden vint-i-set dies per a la Copa Catalana... heu vist quins quaranta dies ens esperen? Quatre mesos sense competició i ara tota de cop!

De febrer...

Febrer ha entrat com fa sempre: aprofitant-se de la nocturnitat de la qual fa gala al seu inici- s'aferra a la gola i provoca la típica carraspera seca que tant molesta a primera hora del matí. Aquella tos tonta que t'entra quan vas a la feina o a estudiar i veus que t'has deixat a la bossa de quidditch -tinc una bossa d'esport que és la meva bossa de quidditch, si, ¿pasa algo?- aquella braga pel coll que et van portar els reis tot just no fa un més i que aniria de puta mare en aquell instant...

L'acompanya el silenci. I la mirada perfecta que embolica sentiments amb sensacions. En part lliga la meva mà al llapis i aquest subjecta un bloc. Prenc notes, versos... faig esborranys de poemes estrafolaris i llistes de paraules. Subratllo adjectius, noms i records a les llistes i bé els guardo o els cremo segons marqui el senyor del temps com bufarà el vent de Llevant o de Ponent (Nota: us semblarà una collonada, però d'ençà que hem tornat de Tolosa em fixo més que mai en la força del vent quan veig a la tele al Tomàs Molina o al Francesc Mauri).

Un més curt però fort. Que colpeja ben fort l'ànim si un no té les arrels necessàries per subjectar-se la humitat o el salitre de la costa. Febrer erosiona cossos i sentiments i solidifica la part més tova de l'ànima, aquella que es va descoronant a cada poc. Penso que el fred ens fa petits -com el ferro de la via del tren que em porta de tornada a Tarragona- i ens manté alhora alerta. Ens fa mantenir una llum d'esperança en un gual del calendari -no oblidem que té vint-i-vuit dies- però és tan curta que es converteix de mica en mica en aquella darrera llosa de gel que ens va caient a l'esquena mentre que busquem la primavera...

En definitiva: febrer té dies macos, preciosos, que s'il·luminen amb llum blavosa d'ulls o de núvols encrespats que filtren la seva llum. Febrer mola, però no em torna boig. Que passi ràpid.

PD: només ha sigut un kitkat de quidditch. Aviat torno. Jurao. Malgrat la foto.