He recuperat aquell mal d'acabar amb un cop en un xoc, en una batalla per la quaffle -o la bludger- i pensar "és igual. La pilota la tinc jo". Aquella grandesa de no ser ningú i ajudar als companys a destacar, a què gaudeixin a la seva posició i experimentin noves sensacions.
Torno a gaudir de la por a fallar; d'aquella pressió autoimposada que alimenta aquella porr, entenent l'error com un tràmit d'aprenentatge obligatori. Aquella pressió que m'espitja a donar-ho tot i encoratjar-me quan he d'anar a tocar els aros, a placar, a xocar per obrir un espai i alhora no frustrar-me si xoca la bludger contra mi. Sé de bona fe que sempre no guanyaré, però estic obligat a lluitar sempre... i creieu-me: cada vegada penso més que el cansanci és més psicològic que físic: gaudir del meu límit sense explotar.
Perquè no tinc rés a perdre. I com no tinc res a perdre, només puc anar a guanyar.
