(-24!) Ai Sarteano... quines ganes que et tinc!

El temps vola i ja estem allà gairebé: en poc més de vint-i-quatre dies hi serem jugant a la Toscana (alguns se la imaginen com els paratges idíl·lics dels anuncis de Buitoni) a l'avern d'Itàlia. Passarem del caloret català i la seva briseta a lo més semblant d'un forn de pa a Mordor. Sarteano és encantadora fins que ens caigui a sobre un bat de sol mentre que correm pel camp.

Porto unes setmanes ben entretingut: el crowfunding de la selecció ja està fet (no sigueu guarrus, doneu encara que sigui un euro!) i altres coses dels Grims que no avançàven avui les he diexat ben encarrilades -gràcies nois-. No sé si és el fet de ser més lliure ara, de tenir més temps o de centrar la realitat en una cosa que no faci mal, però avui ha sortit tot rodó.

Amb el peu... la cosa m'està rallant molt darrerament. Des de dijous em fa una mica de mal -potser es de no moure'm quasi rés- i torno a fer descans. Utilitzo una crossa i vigilo molt de no fer moviments en brusc. Tinc al cap fixats els dies nou i deu de juliol, quan tinc -espero- la darrera placa i la cita amb el traumatòleg. Vull ser optimista... vull pensar que la situació em cansa molt i que estic alerta per qualsevol cosa que li pugui succeir al peu.

Amb tot, aquesta setmana he tornat a escriure i a llegir. A banda de ser una mica freak del quidditch... soc també freak de la literatura: m'estic llegint on line una antologia de poesia portuguesa. I a banda també escric alguna cosa... a poc a poc. Tot sigui per mantenir la ment ben ocupada.

I amb tot, si ajuntem algunes coses d'aquesta entrada: calor, Sarteano -ingredient principal- fer coses amb bon humor i el fet de llegir i escriure m'ha sortit el paratge Buitoni que abans deia que alguns s'imaginen. No és que sigui perfecte aquest moment, que no ho és, us ho asseguro, però és el que em toca viure. I no penso rebutjar-ho ni amb mala cara ni amb males paraules. Toca gaudir-ho.

Els catalans no som d'eixe món

Després de donar-ho tot mastegat, de posar facilitats possibles... al final sempre queden els de sempre. No us enganyeu: no es tema de calers, sinó de predisposició de jugar i acomodar-te al que donen a sacrificar-te una mica per a gaudir després. I molt em sembla que aquí al quidditch Mesetari encara no s'entén que tot això comporta.

Alguns es deuen creure superestrelles del joc; endavant. Endavant si volen creure la seva mentida. Endavant si creieu que a la Meseta podeu progressar. No us enganyeu: per a aprendre cal rascar-se les butxaques una mica i sortir fora (França, Anglaterra) i aprendre. No aprendreu en amistosos regionals, però sí en partits seriosos contra paios que tenen el cul pelat de jugar contra equips d'arreu d'Europa. A banda, cal una cosa més important: interès. Mentre que no hi hagi un mínim d'interès, tot això continuarà bloquejat i amb uns aires de grandesa que no porten a enlloc.

Visc en un estat que a banda que oprimeix als que diem les coses clares i pensem diferent, les seves gents -en el que respecta al quidditch- es deuen creure els putos amos i éssers superiors als atres, autosuficients: que no els cal ni equips, ni tornejos per a avançar. Un país egoista, barroer i que va buscant xafar la mà del que li dóna de menjar i no pensa en donar les gràcies mai. 

Vaig a llegir a Ruy Belo i el seu Pais possível. El que pot ser, el que mai serà a aquest pas. I el que podrà ser sempre restarà en condicional.

Pesen els records

Aquest agost farà quatre anys que visc de manera definitiva a Tarragona. Canviar d'aires d'aquella manera tan brusca va fer que perdés amistats i conservés unes quantes. Com tot, hi ha gent que marxa i altre que es queda. He substituït la Mahou per l'Estrella, les nits de concert per dies de quidditch i de castells -de moment, en menor mesura-. En ambdós casos, tal per arribar com per marxar molts m'han fallat; la culpa no la tenen ells... segurament jo els hagi fallat també. No ho sé. L'handbol ha quedat aparcat a alguna vesprada d'Esport 3 veient el Granollers. La boira és insubstituïble: en quatre anys casi a Tarragona han sigut comptats els dies on ha aparegut. Les grenyes?, aparcades també.

Ves per on que tinc la finestra oberta i tinc el mateix fresc que feia aquella nit d'agost on, a les poques hores després agafava un vol cap a Tarragona des de Sevilla. No per haver-hi begut, però tinc records borrosos d'aquella nit. Recordo que vam anar al Jueves -en temps, un dels millors antros per sentir música- amb tots els amics que hi quedàvem allà. Faltava gent: Pi -estava als EEUU- Gómez, Tapicero, Jennyta... bé, noms que us sonen a xino. Recordo que van caure algunes birres. I una maceta de Bacardi amb cola. Després al parque de San Francisco, sota de casa meva. Acomiadant-me d'un en un de tots... el darrer Rodri. Recordo també que ens vam allargar parlant una bona estona. Em va acompanyar a la cantonada de la porta de casa. I el buit, el silenci, la frescor de la nit van entrar a la meva casa, buida i farcida alhora de capses de paper.

...buit silenci i frescor han entrat avui a casa meva. He vist un entreno potent del meu equip. Somriures, cops, ganes, intensitat. Feia mesos que no sortia tan satisfet -malgrat no poder entrenar- i feliç de veure a l'equip tan endollat. Ja a casa, fent el sopar m'han aparegut els records de la foto de dalt del tot. No entenc. Penso i no comparo, gaudeixo de noms, records i anècdotes, no hi ha comiats i no n'espero que hi hagi gaires.

Potser és la por de perdre el moment i que s'esfumi, com va passar allà baix on les persones -no sé per què- es van esborrar a poc a poc. Tot va tant be, pero és tan fràgil que no queda més remei que preguntar-se si tot es caduc. I la fragilitat, pensar en algo sempre porta a recordar fugaçment alguns records que malgrat ser bonics, han caigut a poc a poc a un pou: s'han trencat al caure al fons i quan baixes a buscar-los no pots unir-los. 

La tristor no entén de vergonyes. Ni de llàgrimes. Només de somriures per a tirar endavant. O de promeses de ja et trucaré més aviat. I de records; la tristor entén d'abraçades i records. Com la darrera que em va fer Rodri o Fátima gairebé a la porta de casa. O la d'Ana al poble aquell Nadal. No sé xecs...

A vegades penso que més important que donar abraçades, és rebre-les. Quan pots. 

Sistema suís, turmell...

Acavo de veure la guia que estan realitzant els Barcelona Eagles per al Moustaches. Idea collonuda i que serà digna de còpia per algun torneig -m'ho ensumo, no vull assenyalar quin-. A banda de donar molta informació ja mastegada m'he trobat amb una agradable sorpresa, el seu format. Aquesta temporada n'he jugat dos tornejos amb el sistema de grups -La Violette y la Copa Catalana- i ara, al setembre tocarà jugar amb el sistema suís.

Per a qui no ho sàpiga el sistema suís es un sistema de competició que s'utilitza en modalitats com els escacs o jocs de taula (Magic) en el que s'intenta enforntar als participants segons la seva respectiva actuació, a partir d'enfrontar a cada competidor amb un oponent de la seva mateixa puntuació o similar a cada ronda. Fiquem-nos en situació: el primer dia -dissabte- hi haurà dos bombos amb vuit equips a cada. Dintre d'aquells sortiran els primers emparellaments. A partir dels resultats d'aquests partits els nous partits sorgiran segons el seu rànquing de victòries/derrotes de cada equip del grup fins que cada equip jugui quatre equips. Amb les quatre rondes de partits finalitzades, els millors quatre de cada grup estaran classificats per a les eliminatòries pel torneig, mentre que els altres equips jugaran una lligueta per a veure qui queda com a campió de perdedors, aquesta vegada en ambdós casos amb el sistema de brackets tradicional (quarts de final, semifinals, final + les opcions que vulgui ficar l'organització).

El format suís té un avantatge molt clar: fomenta la combativitat i la igualtat entre els participants en tot moment, ja que t'assegures al final jugar amb equips del teu nivell. Es un mètode just i que premia la regularitat i no entra en joc la possibilitat de cops de sort i l'especulació que pot haver-hi als grups classificatoris. Si no vaig errat, als EUA és el sistema de joc que fan servir alhora de disputar la World Cup. Al cap i a la fi, si vols guanyar has de jugar contra els millors sí o sí, sense esperar a les eliminatòries: normalment, a un torneig de grups, quan un equip té la classificació per a la següent ronda assegurada, es deixa anar una mica (nota vàlida per a tots els esports.)

PD: el peu ja rutlla. Avui ja puc caminar amb l'ajuda de les crosses. D'aquí a tres setmanes toca tornar un altre cop a fer una placa i cap al traumatòleg. L'alta definitiva ja està més a prop...

Cinc coses que potser no sabies del quidditch (I)

Avís: si el que vols jugar al quidditch amb els teus amics, passar l'estona sense gens d'interès més que el de gaudir d'una bona estona amb ells no cal que llegeixis aquest text. Si vols anar més enllà del que he escrit abans; vols viatjar, conèixer a gent nova i aprendre cultures i formes de veure aquest esport, potser pots tomar nota d'aquestes línies. Te'n seran utils.

1) Voluntat -> si vols fer un pas més en el que és el quidditch en sí, cal que et preparis per a posar-te en forma -si no ho estàs ja- i en aprendre a gestionar bé el teu temps d'oci: el quidditch enganxa com ben bé saps i a vegades et tocarà fer sacrificis amb amics, parella, família... fins i tot treball per a poder anar a fora a jugar. Amb coherència i ordre tot surt.

2) Gratis?, poques coses -> com a qualsevol hobby o pràctica esportiva, el quidditch suposa una despesa en material perenne (bambes de tacs, pantalons, guants...), caducs (material pels aros, samarretes, recorda que al final dels tornejos es costum d'alguns canviar-se-les), viatges, quotes d'equip...

3) Viatjar. Important -> no em sap greu dir-ho: excepte alguna excepció -BMT i espero que TranspiriQuove- a la península no hi ha cap torneig on poder competir i progressar. Cal mirar a fora i planejar viatges, pagar quotes pel torneig, calcular les peles que porta cadascú pel que sigui... una despesa considerable i que s'ha de planejar amb molta antelació. Un exemple, quan vam anar a Tolosa (França) a finals de gener vam haver de pagar transport en tren (Tarragona - Barcelona), bus (Barcelona - Tolosa), pagar-nos els àpats del primer dia (dinar i sopar de divendres) i pagar el fee, allotjament i despeses del torneig. Per sort els organitzadors intenten donar les màximes facilitats per a tothom... i ojo a una cosa: les coses a fora no és que siguin cares, sinó que estan a preus europeus, que és diferent. També, cal dir que al setembre vam conèixer el torneig, a l'octubre ja sabíem les opcions d'allotjament i al desembre tothom ho tenia pagat.

4) Anglès i reglament -> si tens el problema de l'anglès -et compadeixo- posa't les piles. I dona una ullada al reglament, ja que s'és molt rigorós en l'arbitratge. Si ets un forofo de la vida i un marrullero, segurament aquest no sigui el teu esport. Cal diferenciar entre animar, jugar i fer el capullo en un partit.

5) Saber fer les coses -> facilita la vida als altres. Si hi ha qualsevol novetat comunica-la a qui sigui: organitzadors d'un torneig, jugadors del teu equip, àrbitres. La diferència entre quedar bé i ajudar o ser un deixat i semblar un gilipolles és molt fina. 

Continuarà

I si parlem del Moustaches?

M'ho han comentat des de'l primer entrenament i representat en un esquema així queda:  l'inici del projecte va ser l'ExpOtaku de Tarragona, la confirmació al Moustaches i la consolidació a La Violette. Aquest cicle del primer any de vida dels Grims pot acabar en festa grossa al setembre al Barcelona Moustaches Time II!: The Moustache Strikes Back!

La setmana pasada ja es va anunciar la participació al torneig. De moment quinze equips -donant per suposat que hi haurà un de merc- participaràn al torneig. Tornaràn els vigents campions, els Quercs, així com els Paris Titans  -vigents campions d'Europa- i no els desapareguts Phénix. Nous equips com ODTU Hippogriffs (Turquia) o els Vienna Vanguards (Austria) se sumen als participants juntament amb una carretada d'equips mercs belgues, noruecs, francesos, anglesos...

També caldrà veure com arriben a la cita Imperius de Saragossa i Euskadi Team, on tindran que posar en pràctica la millora dels entrenaments d'aquests darrers mesos...

Per a molts, el BMT II serà el punt i final a un estiu ple de quidditch: València, Sarteano, Tarragona i Barcelona són algunes de les cites que tinc marcades al calendari i que més o menys, il·lusió em fa anar a elles. Fer un bon paper i donar una bona imatge en totes les cites ha de ser un objectiu mínim per a l'equip. D'altres, amb el temps ja en parlarem...

EQUIPS: Barcelona Eagles (Catalunya), Euskadi Quidditch (Espanya), Bad Sexy Glitters (França), Toulouse Quidditch (França), Dercs, Norwegian Ridgebacks (Noruega), Titans Paris Quidditch (França), Average Joe's (Anglaterra), The Mighty & Amazing Quercs (Anglaterra), Nightmare Grims - Quidditch Camp de Tarragona (Catalunya), ODTU Hippogriffs (Turquia), Pink Fluffy Unicorns (Bèlgica), Vienna Vanguards (Àustria), Imperius Zaragoza (Espanya)

Més voluntat que una altra cosa

En quatre setmanes s'organitzarà la primera Copa d'Espanya -no oficial- en la que assistiran tres equips (Madrid Wolves, Bizkaia Boggarts i Ratpenats Noctem). Després del fiasco i les emprenyades del cuiditx celtibèric per la no realització del torneig a Galícia, espero que València sigui una bona pedra de toc de cara als compromisos que succeiran durant l'estiu.

Els companys de Ratpenats han sigut molt valents en voler tirar endavant el projecte malgrat la inestabilitat que hi ha hagut en aquests mesos. Se'ls ha d'agraèixer la voluntat de treballar malgrat tenir de cara alguns impediments. Com sempre dic, és un equip que si canalitza les ganes de fer coses en una realització àgil i sobretot ben feta, arribarà lluny. Malgrat que hi han coses que em patinen molt i per desgràcia em fan dubtar de cara a pensar si puc o no anar a València a jugar.

Hi va existir la possibilitat de participar un equip merc català. Hauria sigut una gran oportunitat per a poder calibrar amb foc real el nivell i la compenetració de la selecció de cara als European Games. Al final, l'organització va triar que tots els jugadors catalans havíem d'anar amb un dels tres equips participants. Em sembla per una banda lògic, però per una altra és desvirtualitzar una mica la competició. Un equip més no només aportaria nivell al torneig, sinó que també facilitaria el desenvolupament del mateix. A banda existeixen altres temes com aplicació del reglament (àrbitres), jugadors que faci de snitch, allotjament, assistència mèdica, logística... que no han quedat de moment gaire clars. I personalment, sumant al preu que s'ha de pagar per anar i jugar quatre hores i mitja - cinc hores, no em compensa.

De veritat: agraeixo i valoro l'esforç... però crec que sempre es pot aportar alguna cosa més. Segurament el torneig sigui un encert total, amb els seus errors -típic- i coses bones. Cal esperar a veure com va... i desitjar la major de les sorts als Bizkaia Boggarts, esperant que facin un molt bon paper al torneig.