No us ha d'enganyar pas la foto. No són bons dies els d'aquesta setmana i cada matí sembla que hi ha una punteta que es clava a l'amanèixer. Penses que queda molt per jugar, molt per viure. Que som joves i segurament avui i en una temporada el quidditch per alguns serà secundari, que el que necessitem es l'escalfor de la gent que tenim a prop i no el fred de les parets de cal ni la intensa olor dels hospitals i ambulatoris. Que no necessitem embenatges ni injeccions. Ni sèrums ni hòsties joder.
Com em fot escriure de la gent quan estem en un moment delicat, em fa molt de mal i darrerament no estic per escriure romanços. Prefereixo recordar com a Tolosa, Lau i jo ens les vam veure magres per a comunicar-nos amb ell en arribar. Com s'interessava per nosaltres enmig del torneig i com em parlava del seu equip just abans de jugar contra ells (ell, anava amb els Casssoulets). O a Madrid quan tocava compartir equip i rèiem.
I penso en això i joder, on els mesos ens han portat; valores que al dia a dia li falten bons moments i que a vegades no basta amb recordar-los..
