Esperpent ibèric

Les coses ja deia jo que anàvem molt bé. Fins que les rebenten els quatre amargats de sempre. Una minoria escisionada i dividida que sap jugar molt bé les seves cartes: fer les coses en silenci -com els bribons- i també amb mentides. Entès el seu modus operandi, que no ha fet més que motivar que Espanya -no Catalunya, atenció- tingui el seu propi NGB legalment establert en dos dies només puc dir que l'actitud barroera i mesquina d'aquells provinents de Corunya, Madrid, Saragossa i Màlaga els hi farà mella directament, quedant-se des de ja fora del quidditch representatiu. Ara mateix, no són res.

És molt senzill criticar i després esborrar el que has escrit per por (si no, no m'explico per a que ho vas fer Martín). La veritat és que mentir, a l'igual que a certs personatges del teu equip, se't dóna molt bé. Com pots veure -i espero, que entenguis- a mi no em cal que em diguin que esborri una cosa o l'altre. Jo assumeixo les conseqüències del que escric: dono la cara per a lo bo i lo dolent. Espero que el film que et vas muntar et deixi veure en realitat el que vam fer a Madrid. Per cert, salutacions cordials a la teva mare, molt educada i un plaer coneixer-la. Llàstima que el seny que ella en té a tu et falti per a dir segons quines bajanades. 

En realitat tot plegat fot molta llàstima i més quan s'actua per darrere. A veure, dels Madrid Lynx jo m'ho podia esperar. De Màlaga i Corunya?, els segons tenen unes idees molt surrealistes que es curen jugant i acceptant les coses, També alguna dosi de quidditch tipus #TackleFromBehind -gràcies Eagles per l'aportació al lèxic quidditxer- els farà espavilar i veure les rucades i ximpleries que s'han sentit parlar i dir d'ells. Els primers... em fa llàstima pel Bienve. 

Òbviament jo no soc una persona perfecta, peró al contrari que vosaltres, dono la cara. Podeu insultar-me, mai penseu que no soc transparent. Mireu si dono la cara que estic compromès amb la creació d'un NGB que ni me va ni me viene. La principal diferència entre molts de vosaltres i un servidor és que no sóc una titella ni es munta palles mentals de consideració variable. Penseu el que vulgueu. A partir d'ara a veure si tot el que m'heu de dir és al camp. Quan sortiu de la cova, esclar.

Molèsties, exigència i dubtes

1. Porto dues-tres setmanes ben fotut. Primer unes febres brutals i després una passa van fer que estigués dues setmanes senceres a casa. Ara, amb la normalitat els turmells es queixen: els seus tendons donen la guerra que van donar fa uns anys quan jugava a handbol. En si, no és cap lesió però si molèsties molt fortes alhora de caminar molt o córrer. 

Malgrat tot, estic satisfet de com he afrontat aquest mes de ressaca. Per sort, he pogut portar a la pràctica diverses coses en defensa que tenia present i ha donat resultats. En atac estic massa bloquejat: em sap greu pels companys que creuen o pensen que puc desenvolupar un rol a l'equip de "director" quan no sóc capaç ni de gestionar els meus propis descansos. Vull pensar que es una petita relaxació després de tres mesos intensos... vull pensar-ho. I sollucionar-ho. I si no, a otra cosa.

2. Abans d'entrenar, ja sigui a casa, al Viena o abans de calçar-me les bambes llegeixo un paperet, una quartilla amb dues frases:

- "El cansanci no existèix, només és una sensació psicològica. Arribar a aquella sensació fa enfortir el nostre límit".

- "El grup sempre estarà per sobre de les individualitats".

Dues frases de Dusko Ivanovic, probablement un dels entrenadors de bàsquet més bèsties i exigents amb els seus jugadors. D'ençà que vam tornar de Tolosa la porto allà on vagi amb l'equip: sigui als entrenos, als partits, jugant a kidditch... em sorprèn el canvi de mentalitat, el tenir-ho present mentre que faig un exercici... o ahir, quan vaig fer de beater i volia morir resulta que vaig gaudir rosant el meu límit, fent-lo més gran i flexible.

3. Somio. Una vegada rere altre i tot és igual. M'aixeco. Bec aigua. Obro la finestra i penso en el tacte de la quaffle; fins i tot a vegades m'estiro de nou i noto el relaxament del meu cos. Giro el cap, miro la nit i penso... penso si aquest bucle de somnis es deixarà mossegar, si deixarà de ser un martell colpejant-me la sien. Si s'aclarirà i el passadís fosc en el qual m'arracono no serà i per tant obriré la porta. O si faré cas del que em diu aquell que m'interromp: en definitiva... si respondria com toca.

Els dubtes de no saber cap a on fer el puto pase.