Apunts de Nadal

(Foto: Mariamoncu)

Nadal alternatiu: Aquest Nadal no tot està sent fer el gordo. Les càrregues d'entrenament que estem fent estan essent beneficioses pels que per sort podem anar a entrenar. Ja hem aparcat definitivament la calor i quan les botes van trencant l'escarxa gelada de la vorera del Francolí... sembla ser que tot ens recorda que els nostres objectius més propers ja estàn aqui.

Recuperar ritme: Necessitava encadenar alguns entrenaments més de seguits. Agafar un ritme que havia perdut alguns cops al novembre. Per sort en una setmana, hem aconseguit fer tres -més enllà d'un altre que no va sortir per motius X amb els Barcelona Eagles-. El treball està sent molt bo però amb dos o tres jugadors més per entrenament sería millor -nadal és nadal per a tot i per a tothom- i poder fer coses més noves.

Autocrítica: o sensació de restar més que de sumar de vegades. Dolor als turmells. Mala punteria. Desgana per etapes. La ment complexa de l'exigent quan es torna cruel amb si mateix quan veu que no aporta. La necessitat d'un cop d'afecte -no d'efecte, oju!- a vegades. La màscara d'un somriure que no eximeix de càrrega la responsabilitat assumida. I les ganes inalterables.

Fer pinya: més enllà dels regals o del "pero mira como corre el snitchrunner por el río" o  madre del quove hermoso" a la foto teniu el resultat a gairebé mig any de feina i diversió. I durarà.

BONA ENTRADA D'ANY!

Mantenir la guspira

Sovint quan s'efectua una activitat que comporta un cert grau de compromís i dedicació un dels riscos més grans que existeixen és la monotonia i el risc de perdre aquella guspira que fa mantenir encesa la il·lusió per aconseguir una fita. D'aquesta fita ja en vaig parlar fa uns dies. De com s'ha aconseguit, diria que mai hem parlat obertament i amb claretat de portes cap a fora...

Sense desvelar la rutina d'entrenaments -farem valer el tòpic castellà de "cada maestrillo tiene su librillo"- hi han una sèrie de punts clau que hem aconseguit treballar de cara a aprofitar al màxim cada entrenament.

- Mantenir un bloc estable. Aproximadament durant aquests tres mesos hauré conegut uns vint i pico jugadors o persones que s'han interessat en el quidditch. D'aquests vint i pico puc dir que gairebè el 75% assisteix a un entreno cada quinze dies (aprox.). La regularitat provoca coordinació i confiança. Si no tenim aquestes dues coses, no s'aconsegueix crear vincles entre els jugadors. 

- Els nous no només aprenen, sinó també aporten i superen. L'entrada de gent nova ha de suposar per una banda l'aprenentatge d'una nova activitat i alhora, un procés enriquidor en el que surten avantatges grupals: competència sana, desenvolupament de l'aprenentatge, major esforç comú i reforçament del model de grup que es vol defensar. Això alhora provoca reaccions positives tant individuals com col·lectives: confiança en la resta del grup, augment de l'autoestima, autoexigència pròpia (efecte mirall: voldrem que els altres també estiguin al nostre o al seu nivell i increment del nivell del grup en conseqüència.

- Disseccionar l'entrenament. Un entrenament ben disseccionat té com a característiques la llibertat i alhora el treball grupal i categoritzat: com es fa això?, especificant exercicis nous, complicar cada setmana o portar noves pràctiques cada cert temps; donar un marge ampli de maniobra al jugador dins dels límits establerts, basant-se en maximitzar els punts forts de cadascú al camp, descobrir de nous i alhora, treballar els punts febles per mantenir i incrementar el rendiment. És a dir: treballar com a equip les habilitats personals de cadascú que reforçaran al conjunt del mateix.

I paro... com veieu no he entrat en termes físics ni tàctics. Molts direu que això és obvi, que tothom ho fa... jo em pregunto si tots els que potser penseu així ho heu pensat de veritat alguna vegada abans de llegir-ho. Pensar en plural i no en el singular i no només en el camp. Pensar com a grup. Treballar. I a poc a poc, anar veient els fruits.

I no han de ser partits guanyats sempre. L'oci com a resultat de qualsevol activitat d'esbarjo.

#RockyRoadToToulouse

Aquest es el hagstagh que venim utilitzat alguns Grims via Twitter per parlar del Tournoi International de la Violette de Toulouse (França). Des del meu primer entrenament porto sentint parlar d'aquest torneig i dia a dia, malgrat els entrebancs que hem tingut -i tenim- hem aconseguit el que a finals d'estiu semblava ben llunyà: anar com a equip al nostre primer torneig.

I aquí el destí ja dirà. Honestament, en tenim moltes ganes de torneig. Hem fet un gran esforç com a grup i individualment per a poder assistir. El nivell dels equips serà molt bo i el gran interrogant serà a com respondrem de cara a jugar molts partits en dia i mig. El fet de viatjar el dia abans -el gruix de l'equip sortirà de Barcelona el divendres 23 de gener a primera hora de la matinada- i arribar al migdia és un avantatge per a poder descansar, desconnectar una mica abans de la marató que ens espera els dos dies següents.

(Foto: explay.es)

A trenta dies de començar crec que anem en la bona direcció. La intensitat dels entrenaments ha augmentat de manera considerable el darrer mes i mig. Els jugadors que han anant venint han agafat el ritme del grup molt ràpidament i han fet que millorem tots com a grup.

No aspirem a guanyar en torneig. Només volem jugar i gaudir. Acceptem el rol, el paper de novatos que tenim, som els darrers en arribar. Això no vol dir que no anirem a guanyar. Hi anirem, som competitius i realistes: jugarem al nostre nivell i amb l'exigència d'aquell que ha d'anar un punt més fort cada vegada. 

Els Grims som encara uns cadells. I com a bons cadells, ens agrada jugar. I entre joc i joc, els cadells -siguin Grims o no- sempre donen alguna esgarrapada... 

Brooms up!

Poso a prop meu la pica -escombra-. Com si fos un corredor de cent metres llisos em preparo per fer un esforç ràpid i intel·ligent. Clavo els tacs de les botes, centro la mirada en l'herba que hi ha entre l'espai dels meus braços. Hi han gotes d'aigua esquitxant les meves ungles i aquestes mateixen van estrenyent la terra humida...

Aixeco el puny dret indicant la meva posició quan se'm requereix. Segueixo concentrat. Al senyal hauré de subjectar ràpidament l'escombra amb fermesa sota les meves cames i sortir corrent a per la quaffle. I l'agafaré. O no, hi hauré de defensar. O em copejaràn amb una bludger i tornaré a la porteria a tocar els cèrcols...

De vegades en el quidditch cal jugar-ho tot a cara o creu: pensar en cada variable perquè com en els escacs, no hi haurà una partida igual però sí un esquema similar; sempre intentar anar per davant, portar la iniciativa. Ser pràctic i efectiu a la vegada. Buscar en la simplicitat la complicitat de les normes del joc: aconseguir deu punts més que l'altre equip.

Benvinguts al meu bloc. El camp està encara en obres. En dos dies això estarà com a nou... gaudiu de la partida!