Encara tinc els llavis cremats. També el genoll -en fred- es queixa una mica, no massa. Un petit cop que diu "nanu, estic aqui i penso putejar-te una mica" quan m'aixeco del llit, de la cadira. Es queixa com el molest vent que bufava a Tulús, regalimant les finestres com si fos un crit en pena d'algú que es va ofegar al llac proper a l'apartahotel.
Estic en un relax transitori. Un entreno suau i el d'aquest passat cap de setmana més físic m'ha fet tornar a estar alerta i recordar que una flor no fa un estiu, però si pot armar l'inici d'una agradable primavera. Si substituïm flor per un partit guanyat, crec que tots entenem l'expressió...
Aquest relax s'acabarà divendres al vespre: torno a fer kilòmetres aquest cop cap a la Meseta per a jugar a Madrid. Serà un bon termòmetre i un moment per agafar referències i jugar amb vells coneguts i d'altres nous. Serà una petita revàlida personal on l'autoexigència haurà de ser més gran del normal. Jugar donant-ho tot, però amb el cap ficat a la Copa de Catalunya de març.
No vull acabar aquesta entrada plena de palles mentals sense donar-vos les gràcies a tots per entrar, llegir i seguir el bloc. A hores d'ara, dues mil vint-i-nou visites, que se dice pronto. Gràcies per invertir temps en llegir les collonades quidditxeres que escric. De veritat, moltes gràcies.
PD: un dia parlaré de la pedagogia en el quidditch; que estem a una època que ronda vinculada a un altre concepte innat en tots nosaltres: l'aprenentatge. La pedagogia i les formes d'aprendre de manera efectiva el sistema i el joc com a títol. Mola?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris han d'anar signats amb nom/pseudònim. No es publicaràn aquells que tinguin un contingut violent, sexista i homòfob o que ataquin a l'autor o a tercers.