De febrer...

Febrer ha entrat com fa sempre: aprofitant-se de la nocturnitat de la qual fa gala al seu inici- s'aferra a la gola i provoca la típica carraspera seca que tant molesta a primera hora del matí. Aquella tos tonta que t'entra quan vas a la feina o a estudiar i veus que t'has deixat a la bossa de quidditch -tinc una bossa d'esport que és la meva bossa de quidditch, si, ¿pasa algo?- aquella braga pel coll que et van portar els reis tot just no fa un més i que aniria de puta mare en aquell instant...

L'acompanya el silenci. I la mirada perfecta que embolica sentiments amb sensacions. En part lliga la meva mà al llapis i aquest subjecta un bloc. Prenc notes, versos... faig esborranys de poemes estrafolaris i llistes de paraules. Subratllo adjectius, noms i records a les llistes i bé els guardo o els cremo segons marqui el senyor del temps com bufarà el vent de Llevant o de Ponent (Nota: us semblarà una collonada, però d'ençà que hem tornat de Tolosa em fixo més que mai en la força del vent quan veig a la tele al Tomàs Molina o al Francesc Mauri).

Un més curt però fort. Que colpeja ben fort l'ànim si un no té les arrels necessàries per subjectar-se la humitat o el salitre de la costa. Febrer erosiona cossos i sentiments i solidifica la part més tova de l'ànima, aquella que es va descoronant a cada poc. Penso que el fred ens fa petits -com el ferro de la via del tren que em porta de tornada a Tarragona- i ens manté alhora alerta. Ens fa mantenir una llum d'esperança en un gual del calendari -no oblidem que té vint-i-vuit dies- però és tan curta que es converteix de mica en mica en aquella darrera llosa de gel que ens va caient a l'esquena mentre que busquem la primavera...

En definitiva: febrer té dies macos, preciosos, que s'il·luminen amb llum blavosa d'ulls o de núvols encrespats que filtren la seva llum. Febrer mola, però no em torna boig. Que passi ràpid.

PD: només ha sigut un kitkat de quidditch. Aviat torno. Jurao. Malgrat la foto.