Aquest agost farà quatre anys que visc de manera definitiva a Tarragona. Canviar d'aires d'aquella manera tan brusca va fer que perdés amistats i conservés unes quantes. Com tot, hi ha gent que marxa i altre que es queda. He substituït la Mahou per l'Estrella, les nits de concert per dies de quidditch i de castells -de moment, en menor mesura-. En ambdós casos, tal per arribar com per marxar molts m'han fallat; la culpa no la tenen ells... segurament jo els hagi fallat també. No ho sé. L'handbol ha quedat aparcat a alguna vesprada d'Esport 3 veient el Granollers. La boira és insubstituïble: en quatre anys casi a Tarragona han sigut comptats els dies on ha aparegut. Les grenyes?, aparcades també.
Ves per on que tinc la finestra oberta i tinc el mateix fresc que feia aquella nit d'agost on, a les poques hores després agafava un vol cap a Tarragona des de Sevilla. No per haver-hi begut, però tinc records borrosos d'aquella nit. Recordo que vam anar al Jueves -en temps, un dels millors antros per sentir música- amb tots els amics que hi quedàvem allà. Faltava gent: Pi -estava als EEUU- Gómez, Tapicero, Jennyta... bé, noms que us sonen a xino. Recordo que van caure algunes birres. I una maceta de Bacardi amb cola. Després al parque de San Francisco, sota de casa meva. Acomiadant-me d'un en un de tots... el darrer Rodri. Recordo també que ens vam allargar parlant una bona estona. Em va acompanyar a la cantonada de la porta de casa. I el buit, el silenci, la frescor de la nit van entrar a la meva casa, buida i farcida alhora de capses de paper.
...buit silenci i frescor han entrat avui a casa meva. He vist un entreno potent del meu equip. Somriures, cops, ganes, intensitat. Feia mesos que no sortia tan satisfet -malgrat no poder entrenar- i feliç de veure a l'equip tan endollat. Ja a casa, fent el sopar m'han aparegut els records de la foto de dalt del tot. No entenc. Penso i no comparo, gaudeixo de noms, records i anècdotes, no hi ha comiats i no n'espero que hi hagi gaires.
Potser és la por de perdre el moment i que s'esfumi, com va passar allà baix on les persones -no sé per què- es van esborrar a poc a poc. Tot va tant be, pero és tan fràgil que no queda més remei que preguntar-se si tot es caduc. I la fragilitat, pensar en algo sempre porta a recordar fugaçment alguns records que malgrat ser bonics, han caigut a poc a poc a un pou: s'han trencat al caure al fons i quan baixes a buscar-los no pots unir-los.
Potser és la por de perdre el moment i que s'esfumi, com va passar allà baix on les persones -no sé per què- es van esborrar a poc a poc. Tot va tant be, pero és tan fràgil que no queda més remei que preguntar-se si tot es caduc. I la fragilitat, pensar en algo sempre porta a recordar fugaçment alguns records que malgrat ser bonics, han caigut a poc a poc a un pou: s'han trencat al caure al fons i quan baixes a buscar-los no pots unir-los.
La tristor no entén de vergonyes. Ni de llàgrimes. Només de somriures per a tirar endavant. O de promeses de ja et trucaré més aviat. I de records; la tristor entén d'abraçades i records. Com la darrera que em va fer Rodri o Fátima gairebé a la porta de casa. O la d'Ana al poble aquell Nadal. No sé xecs...
A vegades penso que més important que donar abraçades, és rebre-les. Quan pots.
A vegades penso que més important que donar abraçades, és rebre-les. Quan pots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris han d'anar signats amb nom/pseudònim. No es publicaràn aquells que tinguin un contingut violent, sexista i homòfob o que ataquin a l'autor o a tercers.