Després de donar-ho tot mastegat, de posar facilitats possibles... al final sempre queden els de sempre. No us enganyeu: no es tema de calers, sinó de predisposició de jugar i acomodar-te al que donen a sacrificar-te una mica per a gaudir després. I molt em sembla que aquí al quidditch Mesetari encara no s'entén que tot això comporta.
Alguns es deuen creure superestrelles del joc; endavant. Endavant si volen creure la seva mentida. Endavant si creieu que a la Meseta podeu progressar. No us enganyeu: per a aprendre cal rascar-se les butxaques una mica i sortir fora (França, Anglaterra) i aprendre. No aprendreu en amistosos regionals, però sí en partits seriosos contra paios que tenen el cul pelat de jugar contra equips d'arreu d'Europa. A banda, cal una cosa més important: interès. Mentre que no hi hagi un mínim d'interès, tot això continuarà bloquejat i amb uns aires de grandesa que no porten a enlloc.
Visc en un estat que a banda que oprimeix als que diem les coses clares i pensem diferent, les seves gents -en el que respecta al quidditch- es deuen creure els putos amos i éssers superiors als atres, autosuficients: que no els cal ni equips, ni tornejos per a avançar. Un país egoista, barroer i que va buscant xafar la mà del que li dóna de menjar i no pensa en donar les gràcies mai.
Vaig a llegir a Ruy Belo i el seu Pais possível. El que pot ser, el que mai serà a aquest pas. I el que podrà ser sempre restarà en condicional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris han d'anar signats amb nom/pseudònim. No es publicaràn aquells que tinguin un contingut violent, sexista i homòfob o que ataquin a l'autor o a tercers.