1. Porto dues-tres setmanes ben fotut. Primer unes febres brutals i després una passa van fer que estigués dues setmanes senceres a casa. Ara, amb la normalitat els turmells es queixen: els seus tendons donen la guerra que van donar fa uns anys quan jugava a handbol. En si, no és cap lesió però si molèsties molt fortes alhora de caminar molt o córrer.
Malgrat tot, estic satisfet de com he afrontat aquest mes de ressaca. Per sort, he pogut portar a la pràctica diverses coses en defensa que tenia present i ha donat resultats. En atac estic massa bloquejat: em sap greu pels companys que creuen o pensen que puc desenvolupar un rol a l'equip de "director" quan no sóc capaç ni de gestionar els meus propis descansos. Vull pensar que es una petita relaxació després de tres mesos intensos... vull pensar-ho. I sollucionar-ho. I si no, a otra cosa.
2. Abans d'entrenar, ja sigui a casa, al Viena o abans de calçar-me les bambes llegeixo un paperet, una quartilla amb dues frases:
- "El cansanci no existèix, només és una sensació psicològica. Arribar a aquella sensació fa enfortir el nostre límit".
- "El grup sempre estarà per sobre de les individualitats".
Dues frases de Dusko Ivanovic, probablement un dels entrenadors de bàsquet més bèsties i exigents amb els seus jugadors. D'ençà que vam tornar de Tolosa la porto allà on vagi amb l'equip: sigui als entrenos, als partits, jugant a kidditch... em sorprèn el canvi de mentalitat, el tenir-ho present mentre que faig un exercici... o ahir, quan vaig fer de beater i volia morir resulta que vaig gaudir rosant el meu límit, fent-lo més gran i flexible.
3. Somio. Una vegada rere altre i tot és igual. M'aixeco. Bec aigua. Obro la finestra i penso en el tacte de la quaffle; fins i tot a vegades m'estiro de nou i noto el relaxament del meu cos. Giro el cap, miro la nit i penso... penso si aquest bucle de somnis es deixarà mossegar, si deixarà de ser un martell colpejant-me la sien. Si s'aclarirà i el passadís fosc en el qual m'arracono no serà i per tant obriré la porta. O si faré cas del que em diu aquell que m'interromp: en definitiva... si respondria com toca.
Els dubtes de no saber cap a on fer el puto pase.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris han d'anar signats amb nom/pseudònim. No es publicaràn aquells que tinguin un contingut violent, sexista i homòfob o que ataquin a l'autor o a tercers.